2003

II Jocs Florals d'Esplugues, 2003, en commemoració del 900è aniversari de la consagració de la Parròquia de Santa Magdalena

La Parròquia de Santa Magdalena

 Transcripció del discurs presidencial de Pasqual Juan i Lloret

Obres guardonades

Nostàlgia

Lema: «Blavor de tots els mars»

I

Vora la mar camino,
toc suau de sorra humida,
petjades gravades per un instant
i el frec d'una onada
que en desfà el dibuix:
en mil bocins s'esquinça
el meu somni daurat!
Confondre el meu cos
amb la immensitat del mar.
Capbussar-se, sense por,
en l'espai i el silenci
d'una desconeguda esperança.
Deixar-me viure fins el límit,
sense lligams, ni el neguit
d'un demà tan incert...

II

Per un instant vaig fregar el cel
amb els dits,
humits per l'aigua salada del mar.
El cos nu, aspirant,
per tots els racons,
la insòlita plenitud
de l'abandó més absolut.
Tanco els ulls,
deixo que les imatges
llisquin dins meu:
la sorra, humida encara,
m'ofereix un aixopluc
de sensacions.
Cada batec de l'onada
esdevé un retorn:
menudesa afable i acollidora
d'un temps passat.
No t'oblidaré mai, mar serena,
et tinc molt endins
i et sento tan meva que,
a voltes m'espanto.
El temps passa i el repòs
va morint, lentament.
Serà un instant del viure
que espera, encara, una resposta.

III

La vida se m'escapa dels dits
i no sé com retenir-la.
M'agrada enfonsar la mirada
en la profunditat del mar i del cel,
blavíssim, d'una puresa indescriptible.
M'enraona dolçament a cau d'orella,
però molt fluixet,
tant, que no el puc sentir,
i això m'espanta i, alhora,
m'entristeix intensament...

IV

El dia es desperta, tímid,
un xic lleganyós.
La mar és tan calma
que convida al recolliment
i al pensament més tendres.
El goig de sentir l'escalfor
d'una nova jornada,
submergits en la bellesa
d'aquest racó de món.
Veig caminar un home,
la seva ombra s'allargassa i
segueix camí,
pausadament i calma.
Mig encegada
per la lluminositat de l'astre,
respiro fondament
i resto embriagada
per tanta eternitat.
Tu que m'escoltes,
mar amiga, dona'm la mà.

V

No deixis que la fredor
de la soledat, desperti en mi
la por de viure una altra albada.
Plenament conscient de mi mateixa
em vull sentir viva:
deixar-me lliscar, entre les mans
de la més pura experiència...

VI

Deixar correr el pensament,
sense aturar, ni un moment,
el seu passeig lent, inexpugnable.
No conec la manera ni el moment.
No sé què ha de passar demà,
però vull saber com viure millor avui.
No voldria despertar mai
d'aquest somni tan dolç.
Voldria viure el moment present
sempre com ara: fora del temps,
sense esperes ni retorns,
solament amb la pau
que dóna, saber-se viu.

VII

Novament sóc aquí….
Només tu, mar, vella confident,
coneixes les meves angoixes,
les més profundes alegries.
No sé com dir-te que t'estimo,
ni sé com abraçar el teu cos
esquitxat de sensualitat,
amarada d'una saviesa aclaparadora,
posseïda de tot i del "no res".
S'acosta la fi d'una etapa
i cal retornar a la llar,
les maletes plenes de somnis
i realitats incertes.
Les paraules però, sempre presents,
vagi on vagi.... Torno a casa però
no t'oblidaré mai, mar amiga.
S'acostaran les gavines,
xiuxiuejant dolços versos,
d'un amor encara desconegut.
Se m'estova la mirada
i no puc parlar, solament et tinc a tu,
ara, i, amb tu, em sento plena.

De la mancança al retorn

VIII

La tarda pren comiat,
i en la tranquil.la humilitat
d'un capvespre inèdit,
el meu cor s'omple
del darrer brot de llum.
La calma és freda i,
enmig de la primera fosca
neix, tímidament i lenta,
la primera estrella:
minúscula, quasi imperceptible,
com si demanés llicència,
per irrompre, tot d'una,
en la màgica nocturnitat
del moment.

IX

Amb el cor t'escric un poema,
mots tendres, càlids,
plens d'amagada passió.
Tot creix al meu voltant
i, mentre tothom enraona,
un missatge resta gravat
en la petja del vell mariner.
Escuma que mulla
els meus dits febles,
acaronats per l'onada que
torna i retorna amb un salut
a cada anada i tornada.
Els llavis humits;
els ulls de cristall
s'il.luminen en veure
l'immens horitzó,
que se m'escapa dels dits
quan goso tocar-lo
per saber..... com és!
Sabia que vindries avui,
l'espessor del meu cos feixuc,
es perd enmig del capvespre
emergent de pau.
Silenci d'un paissatge fosc,
el dolor d'una pèrdua creix,
però, la subtil presència de la nit,
embolcalla els sentits. i així resto...,
dolçament, vençuda per la son...

X

Rep el dolor i l'homenatge,
de qui t'ha vist viure,
de qui t'ha vist morir...
Descansa en un llit de flors,
farcit d'epitafi,
d'humils pensaments...
Unes paraules dolces,
una llàgrima brilla,
amagada, distreta...
i un coixí de gespa verda
que, amb infantina puresa
s'ofereix verge
convidant a la carícia
del repòs eternament viscut.
T'hauria de dir molt més,
t'hauré de recordar, també ... molt més,
perquè del teu viure
vaig ser-ne discret testimoni i,
del teu morir la més fidel i callada veu.

XI

Tomba el vespre
i en la cambra buida,
ressona el silenci
d'una mancança...
Toquen a morts al campanar.
La respiració es talla
i, el balboteig d'uns mots
orfes d'essència, colpegen els sentits
i en neguen l'existència...
Unes flors, un xic marcides ja...
enllaçades amb una cinta abellutada,
esgrogueïda, però encara perfumada
pel record d'hora baixa.
La fosca s'estova,
el caliu d'un passat renova i,
la imperceptible tebior d'un nou alè,
passeja enmig nostre
la seva enyorada presència...

XII

Pensaments d'hora dolça,
el vent suau;
olor d'herba fresca i humida:
la rosada: del matí,
fidel companya.
Esperit trèmul…, de flama encesa,,,,
ardent; claror que vacil·la però, és…!
La paraula tendra, el somriure càlid...;
estilitzades formes d'arbres majestuosos
que s'enfilen enllà, enllà...i, són...
Juganeres perles: l'aigua que llisca,
poc a poc però, constant...
talment, com aquell pèndol
que marca les hores... el temps!
La dolcesa d'uns mots,
dits així, com si res...;
l'escalfor de la mà amiga,
record d'un amor d'infant;
el tacte suau d'una flor...
d'un pensament: el passat,
d'una esperança: el demà, i,
de l'avui: la serena expressió d'un mot...
Montserrat Buysé Mayench
Guardonat amb la Flor Natural

Quan parlo amb tu...

Lema: «Ventura Balaguer»
Canta la meva veu, Senyor, per Tú
que has fet son cant i sa pregària teves.
Canta d’agraïment, les glòries meves
són el ressò de qui la Glòria duu.
¡Oh, viatger mon cant, vespre i matí!
A totes hores va de mí al davant,
éssent testimoni de qui tant i tant
omple ma vida i obre mon destí.
De mon cor eix lo cant, volta la Terra
refiat de l’amor que ens diu tenir
a qui sa carn les ungles de la guerra
sense pietat marcaren son camí.
D’aquesta mena canto. Mon cervell,
si és arribat a fi, mori només.
Que l’ànima que’l mou, ma vida és,
puix era teva quan la creia d’ell.
Per aixó canta, Senyor, la meva veu
rient i plorant sense mirar endarrera;
Quan parlo amb Tú, Senyor, ni ombra ni fera
mai de la vida podràn fer-me seu!
Josep M. Giménez Ramos
Guardonat amb la Viola d'Or i Argent

Fill d'una guerra

Encara era fosc. L’alba no havia amarat la terra amb sa claror. No em va costar gens llevar-me. Vaig intentar no fer soroll, no volia despertar l’Ignasi. Em sentia estranya. L’ensurt del dia passat encara voltava pel meu cap. Sabia que havia d’ estar trista, amoïnada; la situació era greu, complicada, però en canvi m’ envaïa un sentiment d’ alegria que, sí, venia del ventre, segur.
La Marta es va llevar molt d’hora. Va fer l’impossible per no despertar-me, però jo portava hores despert. De fet no vaig dormir en tota la nit. No em podia fer a la idea que tot just ara, ara que tot anava tan bé, que havia trobat la dona de la meva vida, a la qual estimaria sempre i a qui faria feliç, hagués de marxar. No, no ho volia jo.
Vaig baixar a preparar l’ esmorzar amb il·lusió. Sabia que seria l’ últim fins d’ aquí molt de temps. Potser, quan l’Ignasi tornés, hauria de parar taula per a tres. Mentre bullia els ous mirava la cassola. Era fosc. Jo estava trista. No sabia si me’n podria sortir tota sola. Però quan es començava a escalfar l’aigua, i l’ou es començava a bellugar, quelcom dintre meu també es féu notar. No havia de tenir por. Amb estimar-lo ja n’ hi hauria prou.
Vaig preparar l’uniforme i la bossa. Sentia que la Marta remenava les cassoles i vaig pensar quant trobaria a faltar aquells ous de bon matí. Com podria fer-la feliç estant tan lluny? Ni tan sols sabia on m’havien destinat. M’ hauria agradat tant donar-li un fill!. Un fill seu i meu, fruït de l’amor, que ens mantindria units en la distància. Vaig baixar a la cuina. Li vaig fer el primer petó del dia.
Em va fer el primer petó del dia. Els seus llavis tremolaven. “No tinguis por”, vaig dir jo. “Tornaràs aviat, ja ho veuràs”. Un somriure molt forçat envaïa el seu rostre. Vam esmorzar. Tocades les deu, es va aixecar. En veure que marxava vaig saber que era el moment de dir-li-ho. Sí, ho havia de fer ara. Millor ara que encara estava amb mi. Però, no vaig poder. Ho vaig intentar, però no em va deixar. Em va fer prometre mil cops que li escriuria, que no el deixaria d’ estimar mai i que intentaria ser feliç. No em va deixar parlar. Em va donar l’últim petó. I just quan sonava la sirena que els reclutava, va desaparèixer en la boira. Estava descol·locada. Havia marxat sense dir-li-ho. Mil pensaments van recórrer la meva ment. I si no tornava ? Si me’ l mataven en aquell país llunyà, en aquella guerra tan absurda? No volia que morís, sense saber que esperava un fill seu.
Quan vaig pujar al carro i vaig veure les cares dels altres soldats, vaig entendre que la guerra significa la mort i que no tornaria a veure mai més la meva dona.
Varen passar mesos. Jo rebia cartes de l’Ignasi cada setmana, semblava que guanyàvem nosaltres. La meva panxa anava creixent. Tot i trobar-me sola, estava contenta, sabia que a dintre meu portava una vida. Una personeta que seria com jo l’ensenyés a ser. Una persona a qui jo estimaria més que res en el mon i que m’ estimaria. Això m’omplia d’alegria. Quan estava trista i pensava en l’ Ignasi, semblava que el nadó ho entengués, perquè es movia per recordar-me, una vegada més, que havia de lluitar per ell.
Cada setmana rebia cartes de la Marta. Em trobava a faltar, però semblava encoratjada per quelcom, no sé quina cosa. La seva fe, m’ajudava a mi a seguir endavant. Les batalles al front eren eternes i cruels. Molts dels meus companys havien desaparegut. El dia anterior va morir l’Arnau, als meus braços. L’últim que em va dir va ser que, a Barcelona, la seva dona l’esperava per donar-li un fill preciós. Em vaig sentir malament. Vaig pensar que era una sort que no hagués deixat embarassada la Marta, no volia que la criatura nasqués sense pare.
Avui m’ he decidit. Li haig de dir ja. Espero per d’ aquí a un mes. No vull que arribi i s’ ho trobi.
Avui m’han ferit. Em fa molt mal la cama esquerra. Surt molta sang. El metge ha dit que no puc sortir a combatre. Ara ja queda poc. Cada cop som més a prop de la victòria.
Ja he enviat la carta
He rebut una carta de la Marta. Però no he pogut llegir-la perquè el metge m’ha donat l’alta. He marxat amb la carta a la butxaca. M’ han tornat a ferir. Ara ja pensava que era el final. M’he amagat. Volia llegir la carta abans de desaparèixer per sempre. No, no potser. La Marta em deia que estava esperant una criatura!. I jo estava allà, ajagut a terra, moribund. Havia de salvar la vida i tornar a casa, conèixer el meu fill. Em vaig aixecar com vaig poder. Em vaig reunir amb els meus. Quasi no podia caminar però, tot i així, hem vençut. Me’n torno a casa.
Avui ha nascut una nena preciosa. Encara no sé quin nom ficar-li. Vull esperar que torni l’Ignasi per a decidir-ho. Però no sé si trigarà gaire, espero que no. Jo no podré tirar endavant tota sola. Que bufona és!. Cada cop que la miro, el veig a ell. Em sento bé quan la tinc en braços. M’agradaria que ell fos aquí per compartir la meva alegria.
Hem arribat a Barcelona. Me’n vaig a casa.
Arribo a la porta i sento un plor. Molt dolç. Obro la porta nerviós. I allà, recolzada en un sofà, trobo la Marta, i amb ella quelcom molt petit que plora. La miro, em mira.
Somriu, somric. S’apropa. Em sembla que va ser el primer cop que vaig veure plorar l’Ignasi. M’estima, l’estimo...
“Ara ja s'ha acabat, em quedo amb tu, amb ella, per estimar-vos per sempre."
Andrea Albert González
Guardonat amb l'Englantina d'Or

Me reuniré contigo

Lema: «César Monterrey»
Yo me reuniré contigo
cuando las hojas, cansadas
vayan de la rama al suelo
besando, hambrientas, la tierra;
Dejando a quien mantenido
las hubo, vida su guerra.
Yo buscaré tus caminos
sembrados de madreselvas;
Iré solo, caminando
hasta que ante mí aparezcas
tan bella, pura y radiante
como yo te conociera.
Yo quiero ser el misterio
de saber donde te encuentras;
Y, sin decírselo a nadie,
bajo un sol de luz eterna,
sacarte del cautiverio
donde yo sé que me esperas.
Y con almas sin edades,
dimensión del cielo nueva,
verte y sentir si es posible
quererte más quien te quiera.
Josep Maria Giménez Ramos
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)