2005

III edició dels Jocs Florals d'Esplugues, 2005, en homenatge al 145è aniversari de la Societat Coral Centenària la Coloma

Societat Coral Centenària la Coloma

Transcripció del discurs presidencial de Miquel-Lluís Muntané

Galeria fotogràfica

Obres guardonades
Accèssits


El mar infant

Vespre

La barca de vela navega allà lluny,
el cel té turquesa,
la mar té maragda,
i la vela blanca és la flama blanca
que il·lumina els ulls del vespre
que avança cercant el crepuscle
com l'ocell el niu.
És dolç descansar
escoltant com cau l'onada a la platja,
de fons, les veus dels infants cridant al jugar.
Xiscla l'oreneta,
la veig mentre passa,
entaulant calius d'infantils records
viscuts a la mar al temps de calor.

Nens meus del cor de blau robí

Us ha vist de lluny a la platja.
Jo vinc d'altra de la mar
d'un llarg viatge sense lloc.
He vingut per jugar amb vosaltres
als jocs de sempre, lluny dels enganys.
M'ha guiat el vent de pleniluni,
que és aquell que tot ho clarifica,
que travessa els oceans i marxa a
l'òrbita solar donant el impuls primer.
A la platja dels infants voldria morir
tot jugant amb vosaltres a bons i dolents,
a bandolers que fan justícia
i desfan els governs vampirs.
He tornat com fo fan els elefants
quan tornen al seu lloc d'origen: el meu és
les quatre cantonades de la blavor
que em reconeixen com l'infant
que faig ser fa molt de temps.

Nens meus del cor de blau robí

No sabeu que hi ha un confí
de pluges de vorí
i de fumerola escarlata
per entre onades de plata
en llenguatge diamantí?
Meandres d'un gran riu diví
en parlen de l'or de l'escata
i d'estalagmites de nata
dins de grutes per descobrir.
Nosaltres i el doll serpentí!
jugant per la llarga regata
d'aquella cascada en sonata
de goleta i bergantí.
Si jo pugués viatjar allí
us duria amb mi la fragata
amb els somnis de bon pirata
i un gallardet alt i fi.
Nens del cor de blau robí
que es contrau i es dilata
als compassos de la innata
innocent llibertat. Destí
novell que em commou com el vi.
Soledad Gascó Salvador
Guardonat amb la Flor Natural

Encreuats

Lema: «Tosimany»

I

Sorgires nítida,
reflex daurat pel sol de migdia
dins l’espessa boira del record.
Vam tancar finestrons a l’oblit,
retrobant el gest franc,
la paraula dormida.
No pesava, feixuc,
el llarg silenci dels anys,
la distància imposada.
Tot era, simplement, saber-nos
i estrenar maldestres
els nous temps que invocàvem.
II
Amb ventall esbullat atiàrem
antigues brases d’un bell somni.
Quin petit desgavell de frisances,
quin gran foc d’encenalls que cremava.
Els llavis de suro besaven
l’humit tel de suors i mancances.
Ai quin lent caminar per l’arena,
quin desig malaltís de miratges.
Tot era, simplement, forçar-nos
i estripar maldestres
un vell sac d’aromes rebregades.
III
Relliscant sobre el llot decidírem
no bastir cap nou somni amb mentides,
ni enlairar un castell de recances,
de mirars que amagaven renúncies.
Vam encendre amb ràbia les pells que eren mudes,
hi traçaren les ungles, rierols de fugida.
Ai quin gust roent en les boques,
quin plaer de llavis com d’aire.
Tot va ser, simplement, un tastar-nos
i seguir maldestres
cadascú el seu oratge.
Eduard Menero Ciutat
Accèssit a la Flor Natural

Buscant la veritat

Dóna’m la mà
Et portaré per bells paratges
Veuràs el que no has vist mai,
El camí serà llarg.
Tu i jo junts buscarem la Veritat,
Trobarem comains de Pau
Tristament camins de guerra,
Seguirme agafats bé de les mans
i els peus sempre tocant terra.
Trobarem muntanyes d’amor,
Camps d’esperances,
Rius d’amics,
Pluja dil·lusions
Que ens faran seguir endavant,
Guiats sempre per la llum de la fe
Buscarem la Veritat.
Tindrem temps per estimar-nos,
Per riere, per plorar.
Pasarme junts moles Nadals
Cantant el noi de la mare.
Sentirme el cor com slata
I als capvespres vora el foc,
tot esperant l’hermosa primavera,
viurem l’amor més pur
deixant el camí sembrat d’estels
testimonis del nostre amor.
Quan el camí es faci estret
Seguirme sense por
En busca de la Veritat.
I quan hàgim de passar la ratlla
Perquè la curs s’haurà acabat
La pasarem d’un en un
Per tornar-nos a trobar,
Així ho creiem.
I després del llarg camí,
Allà a l’eternitat
Per fi trobarem la Veritat.
Caterina Brillas Canut
Guardonat amb la Viola d'Or i Argent

Qüestió de fe

Lema: «Gir»
Tot és qüestió de fe! –diuen i canten
aquells que estimen Déu per nit i día;
aquells que eren minyons a l’establia
i aquests que, homes d’avui, mai no s’espanten!
Tot és qüestió de fe!. M’ho dic dubtós
veient el cel plorant de llum estels,
veient la terra eixuta dels anhels
que fa que no veiem a Déu joiós!
Tot és qüestió de fe! –Perqué m’ho dic
si tremola el meu llavi quan la veu,
sortint del pit cercant, troba la creu
on reposa la pau del cor amic?
Tot és qüestió de fe!
M’envolta el vent,
sento fred i escalfor, brogit d’un riu;
Veig les flames del foc que va fonent
aquella por del cor que encara em viu!
Si això és qüestió de fe, si fe se’n diu,
jo sóc qui trenca el foc, essent el darrer;
Feu-me de vostre goig, de Vos proper
i alimenteu-la, Déu, que dorm al niu
Josep Maria Joan Lluís Giménez i Ramos
Accèssit a la Viola d'or i argent

A Esplugues

Lema: «Enyor»

Miro el teu cel i sembla ésser el de sempre
miro el seu Sol i escalfa com abans,
però…el teu terra i tot el que l’envolta,
el veig canviat.
Ja no hi ha terres, on verdejava el blat per primavera,
amb roselles semblant gotes de sang,
o de civada, que al mes de maig a ses voreres
creixien petits lliris, que a escola duien els infants.
Ja no hi ha camps amb vinyes ni oliveres,
ni garrofers per fer-se gronxadors,
el Dijous Gras o el Dimecres de Cendra,
quan la quitxalla anava a berenar.
Ja no hi han horts on ametllers florits
semblaven plens de neu al mes de març;
ni pomers, o pruneres que en passar
pugui l’Infant entremaliat prendre un verd fruit.
Ja no es veuen dreceres, ni camins,
ni fonolls a les seves voreres per buscar cargolins,
ni brolladors d’aigua si més no;
ja, ni rieres!!
I tot dins teu,
els carrers amb moreres als costat,
de cases amb eixida, i teulada,
amb gos i gat i pot ser un galliner,
tampoc no hi són.
Ni el teu Raval, que era el mes vell de tots.
Duia el Camí Reial!!
Vas deixar que el mataren,
sota l’excusa del progrés que tot ho arrasa;
ja no hi ha orenetes que a l’estiu,
facin el niu a l’eixida de casa;
Per que... tampoc s’hi troben ja les fonts
a les cruïlles dels carrers,
per apagar la set d’aquell que hi passa.
Què se’n ha fet, Esplugues,
de l’encís que de poble en tenies?
Ja ni els veïns saluden al passar,
car, no es coneixen.
Atura aquest progrés que ens menja!!
Atura’l, ara que hi est a temps, i paladeja
la dolçor de ser poble altra vegada;
no vulguis ser ciutat que no ens agrada!!
Omple els pocs camps que et queden,
d’arbres que arribin fins el cel,
aquest cel que sembla ésser el de sempre...
Però...segur que encara ho és?
Maria Collado i Collado
Guardonat amb l'Englantina d'Or

Cada noche de las cuatro estaciones

Lema: «Son cuatro días y tres de caravana»
Hora, tras hora, miraba las olas
que se retorcían en aquella playa.
Comencé a comprender, entonces,
que tú eras un instante más
(de mi propio mar).
Si un minúsculo verso
de los que ahora escribo,
pudiese colgar de tu ombligo…
No vivo porque no te respiro,
no río sin tus sentidos.
Soy alarido, mendigo
de un tiempo vivido contigo.
Te tuve más que a nadie
cada noche de las cuatro estaciones.
Tuve tu aliento, tus abrazos, tus besos,
tus humildes y dulces ilusiones.
Eras alma asilvestrada ,
eras luciérnaga de mis ojos.
La mano que ordena todo,
un cielo de antojos.
Y ahora no eres más que tierra y agua.
Eres polvo que por el mundo se escampa.
Eres un recuerdo, el más bello recuerdo
que jamás inundará mi pensamiento.
A ti volveré, convertido en aire,
y no hará falta llamarte (para encontrarte).
Seguiré los pasos que dejaste
convertidos en laberintos y señales.
Haremos liviano al tiempo, al dolor,
a los miedos. Viviremos en un sueño.
Naceremos, de nuevo, en otro lugar,
y nos volveremos a encontrar
sin conocernos.
Recordarás, amor, que fuimos
árbol, piedra y camino.
Que luego fuimos dos niños,
y que tú me dejaste muy pronto
sin tu cariño.
Israel Durán Martínez
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana

Llamada

Lema: «Argay»
¡Cuánto añoro la voz que me hablaba
sensible, al oído!
¡Cómo siento las manos que un día
me fueron testigo!
¡Cuánto muero viviendo en mis noches
de fuego y de frío!
¡Cómo ruego a los cielos, llorando,
que el corazón mío
descanse en la tierra…!
Y que tu alma me lleve, volando,
volando a ese sitio
desde el cual se contempla mi pena!
¡No tardes…no tardes!
Ven pronto conmigo,
que siento en el alma que acaba
la gracia del cielo que tengo
de soñar contigo!
Josep Maria Joan Lluís Giménez i Ramos
Accèssit a la millor poesia en llengua castellana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada