2007

IV edició dels Jocs Florals d'Esplugues, 2007, en homenatge a Pasqual Juan i Lloret

Qui era: Pasqual Juan i Lloret
Transcripció del parlament de Miquel-Lluís Muntané en la presentació dels Jocs Florals del 2007

Galeria fotogràfica

Obres guardonades
Accèssits


Pensaments a peu de tomba

Lema: «Allò que va ser i que és»
Van passant els dies que m'acosten a tu.
He complert noranta anys, saps?
A la meva edat ja només queda allò que has fet
i, sobretot, allò que varem fer tots dos.
Que en vam passar de coses, oi Pilar?
No et pensis que la mort em faci por,
potser només és un canvi d'estat.
Tu ho deus saber prou bé.
Estic tan desvalgut sense el teu bleix
que trobo el pis profund
i m'hi passejo com buscant-te.
Prou sé que no t'hi trobaré, però què vols,
si pertot jeu la teva remembrança;
el teu sofà, les teves coses,
encara no he tocat les teves coses
per no malmetre'ls el perfum dels teus dits.
La meva pell, les galtes, l l'alè,
encara fan bromera d'enyorança.
tot, a casa, sospira,
fins el rellotge de paret pendula trist.
Qui sap on pares i què fas,
no sé si m'escoltes
ara que t'has tornat essència
el el món de les essències.
Potser ja has oblidat l'antiga llei de fase humana
igual com no recorden els humans
la fase prèvia de la vida.
Quin desengany si no em recordes,
perquè que tot allò que disposo
ho faig pensant que tu t'ho mires
i fins espero inútilment
algun regany desl teus
tan encertats.
Però ves per què t'explico tantes coses
si no et contava a penes res quan et tenia
i ara tal vegada no m'escoltes.
És per mi que parlo, saps?
ho necessito,
i, ja veus, el teu silenci encara plany el meu dolor.
Em trobo sol, ben sol,
només aquesta estona cada dia que m'apropa a tu
em fa saber que el món encara gira.
T'haig de dir adéu,
l'entelat que deixa el llavi a la llosa de marbre
em torna el bes.
Aquesta nit agrairé la feixuguesa de les hores
perquè faran encara més plaent el meu retorn demà,
quan sentiré de nou l'olor dels teus cabells
en canviar-te les flors.
Joan Asbert i Luengo
Guardonat amb la Flor Natural

La noia de la masia

Lema: «Èlia»
La noia de la masia
és un gerricó de mel;
la noia de la masia,
és tota ella poesia
i talment un tros de cel.
La desvetlla l'ocellada
tot just en emprendre el vol;
la desvetlla l'ocellada
i com núvia enamorada
la vesteix un raig de sol.
És un picarol de joia
que encomana llibertat;
és un picarol de joia
i ella se sent molt cofoia
de tanta felicitat.
Pels pares és medicina
aquest angeló de Déu;
pels pares és medicina
i el seu entorn vaticina,
d'amor, intens jubileu.
El roserar de l'eixida
avui està ple de flors;
el roserar de l'eixida,
veient-la tan eixerida,
li han pujat tots els colors.
Tot flairant les ginesteres
salta i corre pel serral;
tot flairant les ginesteres,
entre espígol i oliveres
ja l'espera el majoral.
És el xic de ca la Tona
que l'aguaita en tot moment;
és el xic de ca la Tona
que per cert a la minyona
no li és indiferent.
Ella però vol ser lliure
com la daina, com l'ocell;
ella però vol ser lliure
i jugar i córrer i riure
pels boscos i pel pradell.
L'enamora la natura,
el cantar del rossinyol;
l'enamora la natura
i el clarosbscur de verjura
amoixat pel ventijol.
Més el noi li va al darrera.
Ai l'amor si és de debò!
Més el noi li va al darrera
i ho fa amb tanta fal·lera
que és difícil dir que no.
Una tarda en la verneda,
arramellat el ramat;
una tarda en la verneda
tot retornant de la cleda,
la parella s'ha trobat.
És hora de confidències,
del ben merescut descans;
és hora de confidències,
d'intimitats, d'anuències
mentre ajunten les mans.
Paraules, neguits, promeses,
volences, il·lusions;
paraules, neguits, promeses,
un devessall de fineses
i un deler de passions.
El déu de l'amor planeja
pel capvespre encisador;
el déu de l'amor planeja
i una sageta dardeja
mentre es fon un petó.
La nit s'omple de carícies,
de desigs agosarats;
la nit s'omple de carícies
i és el jaç fet de delícies
de dos cors enamorats.
La lluna és el testimoni
de tan idíl·lic flirteig;
la lluna és el testimoni
i assegura amb goig i encomi:
ben aviat hi haurà bateig!
*********
L'hereuet de la masia,
és tot ell un argent viu;
l'hereuet de la masia,
és un esquitx d'alegria
i tot el dia somriu.
Lleonard del Río i Campmajó
Accèssit a la Flor Natural

La pau no ens ve del cel

Lema: «Navegant»
La pau no ens ve del cel com cau la pluja
ni ens la trobem en mà talment la flor,
no és una febre que ara baixa o puja
ni un esclat de paraules amb color.
La pau neix dintre el cor de qui hi confia
i escampa el bàlsam cast al seu redós,
ve a ser una llavor de cada dia
per treballar a jornal sense repòs.
Una llavor fecunda en crits de vida
nua i necessitada d'aixopluc
per vetllar-la quan sembli estar adormida
i despertar-la a punt de treure el lluc.
Cadascú l'agombola, no la guarda,
sap prou bé que no és un tresor seu
i la sembra tota hora sens basarda
als altres cors perquè és un do de déu.
El do s'envola, ens guia, ens exalta,
ens estira les ales per volar
i ens marca amb els seus dits a cada galta
un senyal impossible d'esborrar.
Aquell que l'ha tastada i l'ha vist créixer
aquesta angoixa d'escampar la pau,
sap que és un altre, que ha de tornar a néixer,
que té prou forces per solcar el cel blau
Salvador Sunyer i Aimeric
Guardonat amb la Viola d'Or i Argent

Ulls de cel

Lema: «Nahoi»
Oh Senyor! de tots els homes,
de la terra, del cel i el mar,
dels arbres, els ocells i la vida....
d'aquells que busquen cercar?
Bé sé que em veus parlar-te, des de la immensitat del que és desconegut,
baixant els ulls, divina mirada, a les profunditats de les meves inquietuds.
I ara no els tanquis, mira'm fixament. Parla'm amb tes ninetes,
parla'm, t'escolto, ajuda'm...que he de fer?
No, no apartis la mirada. Encara no estic plorant,
encara no vesso llàgrimes en veure la realitat.
Realitat injusta, realitat cruenta, la realitat d'un món impregnat
pel perfum de guerres, fam i pau amagada a un cor sagnant.
Sang que és la teva, som sang teva!, som els fruits del teu amor!
no, no els tanquis, que els teus ulls encara no m'han mirat
amb la bondat d'una resposta que no m'arribi a fer mal.
Perquè em fa mal, Senyor, moro, tinc por a un nou demà;
un demà obscur, on no hi hagi un nou dia que esperar.
Il·lusions, idees, somnis, amor, coratge...és això fruit de l'atzar?
O són lluernes de curta vida que, a la nit fosca, aviat s'apagaran?
Continua mirant-me Senyor, la vista no desviïs; no ens continuïs ignorant.
Que no veus que som febles, homes de poca voluntat?
Que no veus que en aquesta guerra ens hem cansat de lluitar?
Per què la teva mirada no expressa res amb claredat?
Vols que no et miri i aixecant-me torni, indiferent, a vagar?
No, no apartis els ulls...,què passa? que estàs mirant?
És un pobre. Sí, plora. El veig cada dia en passar.
I ara, per què em mires fixament, Senyor? tristesa? vaguetat?
Que és aquesta mirada tot d'una ofegada que em neguiteja d'una súbdita foscor?
No, no em torbis... és un home en la immensitat del teu món!
[...]
Llàgrimes, desconsol, abatiment, angoixa d'una il·luminació entrant,
transformada en una lluerna que aviat s'apagarà.
I ara gira't; no em miris. Ja no necessito cercar.
Sisplau, aparta la mirada, que tinc ganes de plorar.
Judith Zamora Lablanca
Accèssit a la Viola d'or i argent

La pàtria és un dolor somort

Lema: «Demà»
Lloar-la avui, dissol les incerteses!
La pàtria és un dolor somort
que portem dins, les ales ben esteses,
des que naixem fins a arribar a la mort.
La pàtria no és arenga de caserna
ni marcar el pas al so del cornetí
per satisfer els senyors de la galerna
amb banderes i arts d'espadatxí.
La pàtria és per mi la terrra antiga,
la mar de dalt a baix del brau coster,
la casa nostra i la llar amiga,
la placeta i la font del meu carrer.
Un cel ben blau més ample que la vista
dosser de muntanyasses i turons,
del blat eixut per la collita trista
a la pastura de vaques i moltons.
La llengua amb què la mare ens alletava
gloriosa pel dring i l'avior
lluitant contra els qui volen fer-la esclava,
amb el cor o amb les dents i sense por.
Les danses, els costums, la nostra jeia,
l'humor, veure venir, el tarannà,
i aquell estil d'aixecar molt la teia
per relligar història i demà.
Els secrets de la cuina, els de l'alcova,
com comencem per encarar un camí
i escodrinyar qualsevol cosa nova
sent-hi presents perquè ens puguin sentir.
La nostra fesomia com a poble,
els més íntims replecs d'allò que som,
l'escalf que ens agermana, ens acobla,
ens legitima i ens forneix el nom.
Tot aquest món no es compra amb mesquineses,
que ens fa sofrir com un dolor somort
i ens empeny a volar, ales esteses,
des que naixem fins a arribar a la mort.
Salvador Sunyer i Aimeric
Guardonat amb l'Englantina d'Or

La sardana, símbol d'un poble

Lema: «La cobla»
Tothom fa rotllana
les mans enllaçades,
els cors bateguen
a punt de dansar.
La cobla, galana,
convida a la dansa
modulant sonora
comptant el compàs.
Les notes s'enfilen
xiroies, alegres,
escampant-se lliure
pel cel net i clar.
Els curts es deslliguen
del bell pentagrama
i el cercle amb cadència
comença a girar.
Mirades que es creuen
somriures als llavis;
caliu d'encaixada
ben noble i ben franc.
I es trena i destrena
solemne, pausada,
i en cada parella
hi ha un gest amical.
Després, com d'un somni
la música, viva,
desvetlla amb fal·lera:
arrenquen els llargs.
I el ritme s'engresca
els peus ho teixeixen
amb força i amb ànsia
de joia un esclat.
I l'ànim s'exalta
i creix i es sublima
i arriba al seu zenit,
al punt culminant.
I l'aire s'emplena
de joia i de festa,
de seny i de rauxa
pels quatre costats.
I tots a la una
fadrins i donzelles
puntegen amb ganes
saltant i ballant.
La dansa més noble,
la més generosa,
la dansa més nostra
la dels catalans,
té oberts sempre els braços
i és símbol d'un poble
que té per senyera
l'amor i la pau.
Lleonard del Río i Campmajó
Accèssit a l'Englantina d'or

Premi a la millor poesia en llengua castellana, 2007

Alma yerma

Los años de tu vida que me has dado
aletean en cielos del ayer;
conservan el calor de lo pasado
y el vívido latido de tu ser.
No temo a la orilla opuesta, fugaz
donde mis padres recitan sus versos
rendidos a la lluvia contumaz
en cenizas efímeras dispersos.
Mas, sombrío, el futuro me amenaza
con insomnios en sábana sin ti,
con vacío mantel que me rechaza,
respirando en la vida porque sí.
cepto mi futuro de cenizas,
soportable nirvana sin dolor;
mas no sueño de arenas movedizas
sin tu genio, tu risa, tu rubor.
Los años de tu amor que me ofreciste,
quemados en los hierros del hogar,
suspiran con nosotros y subsiste
el fuego que los hizo crepitar.
Declinan los otoños derrotados
que sentimos los dos al alimón,
y gritan recuerdos alborotados
su clamor silencioso de pasión.
Luchamos contra todo y contra todos,
vencimos al dolor y a la maldad,
cerniste tu bondad los lodos,
sobre el cieno tu firme lealtad.
El mundo es tú y la niebla deleznable,
la vida es tú y la penumbra falaz;
cerremos nuestra puerta invulnerable;
y bebamos a sorbos nuestra paz.
Josep Maria Giménez-Ramos
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana

Lágrimas de savia

Sobre el bosque orgulloso reina,
un silencio más intenso que ninguno.
Y en el silencia de la tierra, la obscuridad
está creciendo como un fruto.
Cuando la noche es más perfecta,
brota una chispa bajo el cielo taciturno.
Y el fuego nace en las tinieblas
de la mano de un pagada hombre bruto.
Una llamita silenciosa como una lágrima
brilla en el mundo.
Y el mundo triste la contempla
con la mirada del sediento y del desnudo.
HY su calor empieza a destruir
toda vida, todo nido, todo surco.
El fuego sube a las estrellas como si el suelo
en que nació no fuera suyo.
Pero el deseo que no duerme, se vuelve brisa
y luego viento desatado.
Y el fuego aujenta y se desborda
como un torrente incontenible por los campos.
Los viejos bosques se consumen,
nido por nido, flor por flor, árbol por árbol.
Por dónde pueden sin salida vuelan
como antorchas los mil pájaros.
Del vasto incendio suben gritos, y todas las agonías
se apoderan del espacio.
Pero la hoguera solo escucha la voz terrible
de su afán desesperado.
Ya está más alta que los gritos, y más profunda
que el dolor y que el espanto.
El fuego avanza por la tierra, y al mismo tiempo
va subiendo hacia los astros.
Llega el momento en que las llamas
están quemando los límites del bosque.
Y en los límites del fuego devorador,
son los del mundo y sus pasiones.
La angustia es dueá de los pechos,
y el llanto es dueño de los ojos y las voces.
El sufrimiento de las almas es casi
el único habitante de la noche.
Todos los seres y las cosas claman al cielo
pero el cielo no los oye.
El mundo entero está temblando, con el temblor
del futuro de los bosques.
La tierra herida es una copa llena de sangre
y de sudor hasta los bordes.
El fuego inmenso la levanta y ofrece al mundo
todo el sufrimiento de los hombres.
En lo más alto se escucha con emoción
la ayuda que todos esperaban.
La que envía la que prendió en la noche
la misma mano temeraria.
El fuego desciende poco a poco, y al descender
parece el sol cuando se apaga.
Coomo si hubieran comprendido,
las llamas vuelven a la tierra devastada.
Y en ella mueren dulcemente
como las olas en la arena de la playa.
Quizás no dejen ni el recuerdo que deja el paso
de los buques en el agua.
Ni el de las aves en el viento, ni el de las cosas
en el tiempo y en el alma.
Brilla una chispa todavía, como en nuestra mente
brilla para el bosque la esperanza.
Pero se apaga como todas, y en la tremenda obscuridad no queda nada.
Los esqueletos de los árboles humena retorcidos,
los mismos que no tienen esperanza.
Y cuando ya todos se alejan
el pirómano se esconde para ver el desastre sin testigos.
Pasará mucho tiempo para que ses bosque tenga vida
para que crezca la hierba.
Para que dé fruto y sombra
quizás ni veamos sobrevolar por él las primeras golondrinas.
Vivirá desnudo como el alma
manos de hierro nos golpea el corazón al verlo.
Y nos oprime la garganta.
Y al contemplar el paisaje, la emoción es más atroz y más amarga.
Donde hubo pájaros hay humo
y obscuridad, y obscuridad donde hubo vida.
Y en la pena de aquellos tristes corazones
se esperará con ansia la llovizna.
No pasará mucho tiempo
que se oigan las máquinas de guerra.
Las taladoras dando gritos
arrancando con esa fuerza las entrañas de la tierra.
Y veremos lenta, lentamente
como fantasmas levantándose edificios.
Los bloques de cemento subirán
que los del lugar contemplarán impotentes.
Y les pondrán de nombre «Los pinares»
en memoria del desastre de otro tiempo.
Y no quedará de aquel paisaje
ni una nostalgia, ni un triste pensamiento.
Y quedará borrado por los siglos
un bosque más. Gran parte de la vida.
Que el hombre con sus manos hizo herida
y ha hecho rodar la tierra como piedras en el abismo.
No vivirá ni el recuerdo
que deja el viento en la memoria del camino.
Será una sombra en las tinieblas
humo en la bruma, soledad en el vacío.
Natividad Santiago Jiménez
Accèssit a la millor poesia en llengua castellana

Grievances of an Old Man

«Time goes on and on».
Time flies by and disappears,
a snowflake that lands on your face and melts,
moves and goes on and never stops
like a missile without a target
times change, but time doesn't,
it laps and remains the same
creeping slowly into our bones,
and striking with great vengeance.
And before you know it,
you find out that there is not much left,
only a glimpse at a past,
full of shadows and mirages,
and as our wrinkles dig deep,
and our skin sags,
time shatters our hopes of eternity,
not stopping until we are whispers in the wind.
Daniel Silberstein Salvador
Premi a la millor poesia en llengua anglesa

Les penes d'un home vell

«Time goes on and on».
El temps vola i desapareix,
Com un floquet de neu que et cau a la cara i es fon
Es mou, segueix i mai para
Com un míssil sense objectiu
Els temps canvien, però el temps no
Gira i es manté igual
Penetrant fins els ossos
I ens sacseja amb gran venjança.
I abans que te'n donis compte
T'assabentes que no hi ha gaire més
Una petita ullada al passat,
Replet d'ombres i miratges
I mentre les nostres arrugues es defineixen
I la nostra pell penja
El temps destrossa les nostres esperances d'eternitat
Sense parar fins que som murmuris en el vent.
Daniel Silberstein Salvador
Premi a la millor poesia en llengua anglesa
Traducció de l'autor 

Wonder World

«A mind is nothing».
In the abyss of my mind,
Full of undefined deepness,
I can feel the limit,
That divides fiction from reality.
In a long perceivable instant,
I decide to take a trip,
A trip to the inside of my mind:
A wonder world that ignores broken dreams.
There I discover hidden emotions,
Strangers to humanity.
But only my eyes are allowed to explore…
Explore through an open window that leads to imagination.
I see uncontrolled colors mixing together,
Creating sensations full of feelings.
My mind recreates a new world
That belongs only and forever to me.
Who is the watchman of the words, but me?
Who is the owner of this fantastic paradise?
Only me, myself and I.
Only I'm allowed to perceive this world.
World of wonders,
Awkward to all minds, but mine.
where sensation leads to imagination
The only place, that will endlessly belong to me.
Sandra Martínez Falcó
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa

Món de meravelles

«A mind is nothing».
En l'abisme de la meva ment,
Ple de profunditat indeterminada,
Puc sentir un límit,
Que separa la ficció de la realitat.
En un llarg instant perceptible,
Decideixo fer un viatge,
un viatge a l'interior de la meva ment.
Un món de meravelles que ignora somnis trencats.
Allà descobreixo emocions amagades,
desconegudes per la humanitat.
Però sols són els meus ulls que poden explorar…
Explorar a través d'una finestra que tendeix a la imaginació.
Veig colors barrejant-se amb descontrol
Creant sensacions plenes de sentiments.
La meva ment recrea un nou món
Que pertany només i per sempre a mi.
Qui és el vigilant de las paraules, però jo?
Qui és el propietari d'aquest fantàstic paradís?
Només jo, jo, i jo mateixa.
Només jo puc percebre aquest món.
Món de meravelles,
Estrany a totes les ments excepte la meva
On la sensació porta a la imaginació
L'únic lloc, que infinitament em pertanyerà.
Sandra Martínez Falcó
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa
Traducció de l'autora 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada