2013

VII edició dels Jocs Florals d'Esplugues, en homenatge al músic Pere Mañé i Baleta

Qui era: Pere Mañé

Obres guardonades
Accèssits
Fotos


Ara no toca

AHIR
Amb dits de llum i febre
vam escriure encenalls
al front de les congestes,
i amb ulls esbatanats
vam viure meravelles
d’ençà i enllà del mar.
Eren dies de festa
als marges dels camins.
Les cendres de la guerra
entelaven les nits,
quan cada primavera
explicava acudits
de colors i poncelles
adormides als pits.
Teníem els ulls tendres
i la pell sense olors.
Cada llavi, una estrella;
cada estel, un petó;
cada bes, una queixa
que ens nuava a tots dos.
DEMÀ
Demà, quan surti el sol,
esmolaré paraules,
enllustraré records,
esqueixaré miratges
i em vestiré amb l’olor
dels somnis, si és que en guardo
algun al pou del cor,
i sortiré a buscar-te
on floreix l’horitzó.
Et trobaré esperant-me
vestida amb llum d’enyor
i amb gotes de rosada:
t’escriuré cent petons
als plecs de cada galta;
veurem com la tardor
encén tots els pollancres
i sembrarem passions
damunt de les onades.
Després, curulls d’amor,
tornarem cap a casa:
durem penjat l’agost
al cim de les mirades.
DEMÀ PASSAT
Ja no hi haurà remors
de llum ni de silencis
allà on haurem reclòs
el tàlem i les cendres
de dos cors sense nom,
de cent hores balderes,
dels llavis, dels petons
i les mirades tèbies.
Amb els artells cansats
i les parpelles grises
retornarem al mar
de les ombres senzilles
on trobarem negats,
darrere bambolines,
aquells que ens van vedar
el dret de ser més lliures.
Tindrem, demà passat,
els ulls reblerts de sons,
les mans plenes de sal,
els pits farcits d’olors
i un cúmul de pecats
encesos pels records,
fent niu a dins els cors.
Josep Fàbrega i Selva
Guardonat amb la Flor Natural


Nit d'amor

Els dits ressegueixen la suau pell
canyella del teu cos, i tot d’una,
entre els vels negres de la nit de vell,
la beso com si fos l’estel més bell
amb la boca entreoberta com de lluna.

Cercant amb deliri el sabor del teu cos,
un desig vermell de vergonya en flor,
se m’enfila entre les cames, pel moll de l’os,
com una foguera salvatge d’or fos,
com una flama embogida d’amor.

Miratges foscos i ardents, plens de vida,
em xuclen la sang fins a l’arrel,
amb una quimera que sap prohibida,
amb una passió que sap ferida,
amb una tendresa que sap a cel.

El cor batega desbocat al pit,
com cavall que galopa desenfrenat,
per les venes corre la bogeria de la nit,
com un foc que crema sense sentit,
però que alhora, és bàlsam de veritat.

Creix el vent fins esdevenir huracà,
i el sol, les estrelles, la lluna, el cel,
els llavis, les cames, el miratge llunyà,
les quimeres, els cavalls i el temps de secà,
es confonen amb un tremolor frenètic de gel.

Enfonsat en aquesta boja passió,
veig un foc lluent als teus ulls,
que com guspires d’estrelles en acció,
em miren per comprendre la submissió
amb que la força els mena contra els esculls.

Ara reposa, després de la dansa enfollida,
mentre una brisa embull els teus cabells,
i com una mà de suau tacte et dóna vida,
et miro, mentre feliç restes adormida,
vetllant el teu son dolç dels anyells.

Els meus llavis t’envien un petó enamorat
al front, a les galtes, a les parpelles,
als llavis, als pits, a l’ésser que és amagat,
instant de plenitud, sensació de molt grat,
moment dolç que no té fronteres velles.

Una pau íntima, dolça i serena,
envaeix el meu esperit assedegat
que tant sols et desitja una vida plena,
i que gaudeixis de la felicitat que mena
de l’estimar com un nen, a ser estimat.

Els raigs lluminosos de l’albada,
entren sense fer soroll dins els llençols,
et desperten amb un frec suau de besada,
satisfets de la nit, que amb dolça abraçada,
han permès que fos inoblidable entre braçols.

Un somriure tant dolç com la mel,
se’t dibuixa als llavis rosats,
els ulls em miren, recorden la nit i el cel,
recorden les flors, el foc, el vent i l’anhel.
Ens estimem, això és tot, estem enamorats.
Joan Seus Cartró
Accèssit a la Flor Natural


Simfonia inacabada

Ara que tot comença i tot s'acaba
sento el redoble d'un timbal llunyà...
M'arriba més aviat que no em pensava
com el preludi d'un futur demà.
És una simfonia inacabada
que m'arriba fa temps de tard en tard:
jo em sento com la rosa mig badada
com l'arc que es tensa quan engega el dard.
Però si volo és perquè tinc corda,
quan el dard xiscla és que talla el vent.
Sé que no sóc tan sols una bilorda
sinó un home al bell mig de molta gent.
Si faig el meu camí i m'hi estalono,
ara caic, ara m'alço, pas a pas.
Si m'entrebanco, ai! no me n'adono
i m'alço tot seguint el mateix gas.
El camí es fa molt llarg i tinc l'ossada
ben feta al temps, al fred i a la calor,
a la cancaneta i a l'ensopegada,
a comprendre els altres i a la germanor.
Si he estat fidel a allò que em prometia
la meva brúixola per fer camí,
tot fent balanç, jo sols desitjaria
que em fos companya fins al meu destí.
Que en deixar jo aquesta meva terra
revisqués tota en un recés de pau
tanqués sota els seus peus el nom de guerra
i obrint-se al món ningú no hi fos esclau!
Salvador Sunyer i Aimeric
Guardonat amb la Viola d'Or i Argent


Voluntat

Quan el sentiment
et vagi esborrant el somriure
i només vegis un present
avorrit en el teu viure.
Quan la nit sigui llarga
i esperis que surti el sol,
i al arribar la matinada
el dia no trenqui la foscor.
Quan pensis que no pots més,
que ja no tens més forces,
que s’acaba el teu temps
i que ningú no t’escolta.
Llavors, crida, si cridar t’ha de fer bé,
plora, si tens ganes de plorar,
però lluita, no rendeixis l’alè,
no t’aturis, no deixis de caminar.
No sempre és planer el camí,
no sempre a les voreres hi ha flors,
la victòria, a vegades, és patir,
el patiment també et farà fort.
Lluita. Més enllà de la tristesa,
una eina que tu tens et portarà
a superar els moments de feblesa.
Aquesta eina es diu voluntat.
Voluntat per a cercar el millor
de cada moment.
Voluntat per quan el sol es pon,
saber trobar els estels.
Voluntat per a tornar-te a aixecar,
si un mal pas et fa caure a terra.
Voluntat per a creure i recordar
que surt el sol desprès de la tempesta.
Voluntat per a saber compartir
la joia dels moments bons
i saber donar la mà si un amic,
necessita el teu suport.
La voluntat és l’eina per llaurar el camp,
l’estel que il•lumina les teves nits,
la força que et guareix si caus malalt,
l’aliment que t’ajuda a fer el camí.
La voluntat et farà veure el món millor,
omplirà de colors un dia gris,
la dus amagada dins el cor,
obre-li les portes i deixa-la sortir.
Rossend Picó i Torres
Accèssit a la Viola d'or i argent


Mediterrània

Estimo aquest anar i venir
inacabable de les onades.
És com si milers de fades
juguessin de dia i nit
a un etern joc infantil.
A vegades es poden sentir
les seves rialles
com una música pausada
amb un ritme sense fi.
Aquest ritme sense fi
de la cançó mil·lenària
de la meva Mediterrània,
companya alegre de nits
de jocs, rialles i crits.
Companya també quan l’oblit
d’aquelles antigues vetllades,
omple els ulls de llàgrimes,
i el cor d’un color trist.
Estimo aquestes nits,
quan la lluna s’emmiralla
en l’aigua i en fa plata
del mar adormit
i llum del cel blau marí,
i temo les negres nits,
quan les barques a la platja
son com les últimes cases
abans de la negror i el buit.
Estimo la llum del matí,
el cel rosa de l’albada,
la pau de les matinades
amb el sol a punt de sortir
a il·luminar el poble tranquil.
No sóc home de terra endins,
no em sento l’ànima arrelada
en un camp sense marinada
ni el terral m’encén els sentits.
El meu vent és el Garbí,
el meu repòs un mar en calma,
i em plau regalar-me la mirada,
quan tinc un dia gris,
amb la dansa que, amb delit,
ballen les onades per a mi,
com belles enamorades,
per tantes estones passades
compartint vida i destí.
De la vora del mar en sóc fill,
i el meu cor així ho proclama.
Deixeu que aquesta aigua tan blava,
em pinti de vida l’esperit,
m’inundi amb el seu encís.
Deixeu-me viure per sempre aquí,
i que aquestes aigües i aquestes platges,
el blau i la remor de les onades,
m’acompanyin fins al final del camí.
Rossend Picó i Torres
Guardonat amb l'Englantina d'Or


La pàtria senzilla

Lema: «Desig»
He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
i fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país? –preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire-.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull el país de la pau i el treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessa una vall,
flors els balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.
Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or


Porteu-me el vent, el mar, el fang i el sol

Al Mestre Pere Mañé i Baleta
"La dansa que ens agermana
la ballen petits i grans,
formant la bella rotllana
units el cor i les mans."
La festa de la placeta
Lletra: Jaume Vilanova
Música: Pere Mañé i Baleta
I
Camins del vent: porteu-me
l’arrel de cada nota,
la brisa del capvespre,
l’oblit del despertar;
porteu-me el so d’amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
la vànova dels versos,
l’antic remor de l’aigua,
porteu-me el sons del vent
besant el campanar.
Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s’endurà!
Tenora, tible, tamborí i flabiol,
contrabaix, trompeta, fiscorn i trombó!
Vingueu a la Plaça, formeu la rotllana,
puntegeu els passos de la nostra dansa!
Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!
II
Camins de mar: porteu-me
el cant de les onades,
l’escuma de les ones,
els blaus de l’ultramar;
porteu-me el so d’amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
l’escull de cada ràfega,
el blanc dels pentagrames,
porteu-me el sons del mar
quan neix a voramar.
Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s’endurà!
Caramelles de Pasqua Florida!
Satíriques de Veus Populars!
Pregàries a la Mare de Déu!
Festives amb anhel de mar!
Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!
III
Camins de fang: porteu-me
etèries pinzellades,
la rosa que l’hivern
s’atreví a franquejar;
porteu-me el so d’amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
els verds de la fageda,
l’encís de la paraula,
porteu-me el sons del fang
l’enyor de cada llar.
Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s’endurà!
Sufragada amb un fons popular
beneirem la nostra senyera
i seran les notes d’en Mañé i Baleta
qui conformin l’himne musical!
Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!
IV
Camins de sol: porteu-me
el cor de cada roca,
el mot de cada espurna,
el foc del seu somiar,
porteu-me el so d’amor quan fila la tenora,
les mans entrellaçades, el goig de puntejar,
l’espill de cada ànima,
l’instant de cada heura,
porteu-me el sons del sol
del raig que vaig besar.
Ai, amor, com refila la tenora...
... les notes que el vent s’endurà!
Entoldats coloristes de Festa Major,
música de cambra, concerts d’Orfeó,
trobades corals, reversos d’amor
i alguna balada amb regust d’enyor!
Correu a la Plaça, la cobla ja toca,
i el mestre somia al goig de les notes!
* * *
Jo vull compondre una sardana
veient ballar el meu amor
i, si no puc, no seré jo
qui vulgui tocar cap altra dansa
ni pugui gaudir cap altre amor.
Ai, amor,
que la dansa que jo vull tocar
neix al bell mig del meu cor!
Toni Arencón i Arias
Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues


Ciutat i poble d'Esplugues

S'aixequen les persianes de la Vila
al tràfic del matí ple de color
la fresa dels carrers fila i primfila
el comerç exposat amb esplendor.

Com al rusc les abelles, els obrers
aixequen la jornada amb nou impuls
fent un llenç d'entranyables botiguers.

Ets una dona que té força i geniüda
amb corpus de ciutat
abraces molts barris que donen embrancida
i amb diversitat

Si, de tu parlo: Ciutat com Mai que ets Esplugues
de trànsit tan vital
que la nostra vida quotidiana aixoplugues
amb tot el que ens cal.

Un cúmul d'activitats culturals nodreixen
tot esperit inquiet.
Els concerts, poesia, l'art, amoroseixen
l'ànima a pleret.

Tens passetjos on la natura ens allibera
dels soroll i l'estrés.
Parcs per gaudir amb la família sencera
festejos d'interès.

Variats registres socials estructures
dins del marc de la pau
I amb convivència descoberta mesures
les tradicions d'arreu.

Si. De tu parlo Esplugues, del teu Oratori
bell de la Passió.
Llegat de Mossèn Gaspar com un ofertori
a la devoció.

Tens la mirada brillant de la consistència
amb guspiereig als ulls
de racons de postal, terra i asfalt i essència
per escriure mil fulls,
musicats per a orquestra i orfeó
per ser cantats a la Festa Major.
Soledat Gascó Salvador
Accèssit al Premi Ciutat d'Esplugues


A la rosa

No, no le canto a la rosa
viéndola en trance mortal,
tan frágil, tan luminosa,
¡al verla como reposa
tan lejos de su rosal!
Yo no la puedo cantar
cuando muere silenciosa,
mientras el viento la acosa
queriéndola deshojar.
¿Por qué la vistió de espinas
la flamante primavera?
si un caminante cualquiera
de esos que vagan caminos,
pasando de los espinos
la arranca sin más espera.
La he visto languidecer
presa en festiva solapa,
o entre el cabello que tapa
la frente de una mujer.
La he visto como una diosa
hacer sublime un altar,
para después abrazar
el silencio de una fosa.
La he visto muerta en la acera
mientras sus pétalos rojos,
eran violados despojos
de una alfombra callejera.
Sé muy bien que no nació
la rosa para estas cosas,
¡pregunta a las mariposas
y al aire que la meció!
¡y al sol que es suave pavesa
mientras le quita el rocío!
y en el espejo del río
la ve, la mira y la besa.
La brisa he visto llorar
al ver el rosal vacío
y al sol un escalofrío
al verla muerta en el mar.
No pudo nacer para eso
flor tan pulida y hermosa,
pero ahí está, generosa,
junto a la llama de un beso;
o en la mano temblorosa
de un varón enamorado,
o en el adiós prolongado
de una despedida odiosa,
o sobre el pecho inocente
de una niña soñadora,
que la sorprendió la aurora
regresando de la fuente.
O en la baranda del puente
que hay al final del camino,
donde se cruza el destino
con la sombra de la muerte.
Sí, ay está, ya mustia y quieta,
en su inminente final,
desnuda de su rosal
aunque le cante el poeta.
Evaristo Hernández Marqués
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana


La buena tierra

La cerviz corva.
Manos de cuero.
Traje de tierra.
Pelo de viento.
Ojos de nube.
Y en su pecho,
garganta y mente,
siempre la tierra…

El frío en el cuerpo.
La vista en el cielo.
El labriego espera…
Final de jornada.
Medita, suspira.
Qué bien a la lumbre.
Un día completo.
¡Labor acabada!

El labriego recuerda
la búsqueda y la lucha
hasta que ¡al fin! su tierra.
Qué cariño, qué mimo,
qué amor sembró en su tierra;
fue tierra de esperanza,…
ningún lugar tan fecundo,
ninguna otra su tierra.

¡Ay, amada tierra mía!,
cuánto amor quise ofrecerte;
sin saber cómo hacerlo,
sembré semilla de esfuerzo,
humedeciendo tus surcos
con lágrimas y sudores:
mudando labor en fruto
me entregaste tu cosecha.
Al verte transformada,
descuidé nuestro acuerdo
y sin desear hacerlo
fue como si olvidara
que, contando contigo,
contigo no contaba:
desamor y descuido
cuando en ti no pensaba.

Así cavilando
recuerda a su esposa:
su leal silencio,
su deber constante,
la paciente labor
cuidando sus bienes,
sutil celadora
de su buen transcurrir.

Es cierto que eres
recia y serena
como la tierra.
Sonríe, burlón,
con gesto feliz
mientras susurra:
pero tú eres
la buena tierra…
Enric Arís Laborda
Accèssit a la millor poesia en llengua castellana


The custody of my body

I can't cope with the brutality
of the world. I just can't.

Cormac McCarthy
I
Lead grey afternoon.
I empty cupboards,
destroy photos.
The old hobby of loners.
It’s useless:
I put it all back again
with the sticky tape
of memory.
II
Every morning
I accept the custody
of my body.
I get up and ask myself
in which part of my being
does its remote control reside.
With the dawn on one side
I look at my reflection
in the mirror of the new day.
On the other side
my skin conceals
the answer.
III
I enter the church.
A true, vertical silence,
is born inside me.
Here where men
forge God´s signature,
here where hope
is an amputated mouth,
here I long for
all destinies.
IV
The infinite elastic band of monotony,
the never-ending abyss of long
flourescent columns
rotting in the stagnant waters
of conviction
Hell
is exactly as I’d imagined it
though perhaps a little more on the right.
Robert Bech
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua anglesa

Starting again

But I have never been a society-puppet
Robert LowellHistory
Lema: «As time goes by»
You keep shredding your leaves very slowly
invisible to the constant dancing souls,
in the daily performance which you attend
always willingly open to the surprise,
you still recognize yourself looking at the fog
behind a tempered glass near the bank of a river,
looking for some remains in an unknown hill,
sewing a few patches of knowledge
cut from speeches which are always free.
It’s been a long time since you have bought cheap tears,
alien embarrassments, or bizarre pirouettes
in the trapeze of the feelings,
and you won’t begin now to pretend
good feelings for the tons of rubbisch
that they often serve on a glass plate.
Every day you throw the dice on the table
which covers the path you've chosen to go,
after blowing your hands in worshiping
to the innocence and you swim in your
efforts trying not to swallow too much water.
The tireless eco from those past wars
reminds you of the places where you can fall
if you don’t pay attention,
stubbornly it clings to his parasitic role
still trying to cheat the lack of knowledge
although you no longer bet everything
each game, nor all your bones to the last luck somersault,
although every new staging
is no longer the last test release.
You wipe your remains of vanity that dot
the shirt you have been keeping for so many years
to present yourself with dignity to the casting
you agreed to go to access the mastery of
the new rooms of the palace that opens
the doors in such a strange way.
You cross your fingers and accept the tender defeat
of stapling your hands in the ghostly image of security,
and walk into the grayish mist of the immediate
futur that gently opens its arms.
it’s time to open the fists and let this handful of dreams
of which you are no longer responsible melt away,
these skirmishes for a look, or for the rubbing of skin
while the hall of memories crumbles,
as does the swing in the brink,
and the rock where they watch the years going by.
The photos have begun to reveal themselves
hanging from the wire extended from end to end
of the horizon that will inevitably call,
the faces of each of the witnesses
who will declare in the final judgment
in which one day you will be able to finally
give yourself away, rocking in the bunch of living fibres
who decides to take you to his side
and calmly contemplate the whims
of the ocean of feelings that you belong to.
You slice bread without haste, with the company
of a fullness that occasionally visits
a corner of the home. With one or two
stiffnesses, the game has started again
with decent enough plays in the book of facts.
All that's left is to light a candle
in honor of all the smiles that will come,
and fill your glass overflowing with benevolence.
Pere López Tolosana
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada