2017

IX edició dels Jocs Florals d'Esplugues, en homenatge a Natalia Hernández, bibliotecària d'Esplugues

Qui era: Natalia Hernández

Obres guardonades
Accèssits
La sra Imma Fuster i Tubella és proclamada Mestre en Gai Saber



La teva pell

El temps va fent estralls damunt la teva pell,
la pell, talment un llenç on hi dibuixes ulls,
els ulls on la retina reté tota la vida,
la vida que has mirat, les formes, els colors,
imatges colpidores, paisatges agrisats
d’hiverns dissortats amb boires fantasmals
o arenes de desert amb blau encegador.
Ulls que han lluitat ardits els combats tristos
amb llàgrimes que omplien tots els mars,
perspicaços ulls desxifrant enigmes.
Pensaments amagats rere ones sinuoses
que voltegen pel mar dels dubtes ignorats,
secrets contats per boques imprecises,
sentors d’indrets on llisquen somnis blaus,
anhels perduts en l’esvoranc dels dies.
La pell envolta els llavis gastats per tots els besos,
els llavis que han sentit l’escalf de cada aurora
quan fonen negres ombres en l’amplitud del cel.
Oloro encara la teva pell de pètals
i el sexe àcid quan empluja el desig,
l’olor de morts quan els voltors s’apropen
amb lentitud somorta en arribar la nit.
Embafadora olor de jovenesa
amb gust de sal quan pugen les marees,
remant dintre la barca esporuguida
damunt ones salvatges del destí.

Plaers, dolors, tatuen la pell cicatritzada,
ferida, calcigada, a voltes marginada,
companya infatigable, bella amiga,
pell llisa de primera joventut,
retornes pel sender dels dies curts
amb un somrís de seda rebregada.
La pell és el vestit que et protegeix
del fred sorrut que nia a les entranyes,
del sol cremat al pas de tants estius.
La pell com una funda que t’envolta,
amable guardiana de l’esperit,
aquesta pell cansada que m’estimo.

Núria Viñas Pujolràs
Guardonada amb la Flor Natural


I és perquè arribo tard que tinc pressa

Arribo tard a la platja
on el sol s’esbulla
entre els llençols de sorra
que s’enduen les onades.
Arribo tard al ball,
al tast d’uns nous llavis
i a escodrinyar que hi ha
més enllà de la pell.
Arribo tard a obrir la porta
de l’ocell engabiat
que esgota els somnis
que el cor canta.
Arribo tard
a llençar la clau del temps
per a cloure nits en blanc
que clivellen les mirades.
Arribo tard al deliri
que inflama la raó
i als tactes prohibits
que s’amaguen al coixí.
Arribo tard a gronxar
un úter de somnis
i a cantar-li una cançó
a un fill imaginari.
I és perquè arribo tard
que tinc pressa de viure
i reviure tot allò
que de tu em va encisar.
Tinc pressa per viatjar
agafada de la teva mà
alliberant el llastre
que em pot fer naufragar.
Tinc pressa per enfilar converses
sobre llits de plomes verges
fins que s’esgoten les paraules
i regalimen les tendreses.
Tinc pressa per fer l’amor
com una partença
que val per tot un passat
que s’adorm en silenci.
Tinc pressa per buidar el meu cor,
com el núvol desprès de la turmenta
i d’empassar-me a glops
la saba del teu cos.
Assumpció Cornadó Lladó
Accèssit a la Flor Natural


El fill pròdig

Lema: El perdó

“El fill petit digué al Pare:”Pare, dóna’m ara mateix la part dels bens que em pertoca”. I Ell repartí l’herència. No gaires dies després, el noi petit recollint-ho tot se’n va anar a un país llunyà i malgastà la seva fortuna vivint com un perdulari”. (Lluc, 15, 11-32)
Camina per senders de pols i nafres
des que un jorn, ja llunyà, deixà la casa.
Furgant com aresta, nit i dia
en el seu cor jove, la tempesta
li amerà el sentiment de l’enyorança
devastant els camins de la tendresa.
Amb llàgrimes curulles de tendresa
i el cor amb viu dolor d’amargues nafres,
el bon Pare, corprès per l’enyorança
contempla com el fill marxa de casa
enfollit pel desig, com vil tempesta
que enfosqueix les albades del nou dia.
Perdent afanys i somnis, ni de dia
veu la llum, ni una espurna de tendresa,
tot és fosc, malvestat per la tempesta.
S’arrossega malmès i ple de nafres,
implorant el record d’aquella casa
d’on fugí trepitjant tota enyorança.
És fera famolenca d’enyorança,
que xucla amb avidesa un raig de dia
i cerca en la tenebra un bri de casa
que li torni l’escalf de la tendresa.
L’amargor li colpeix la pell de nafres,
i dorm en fosc avenc, xop de tempesta.
Somnia en un cel blau, lluny la tempesta,
les flors del seu jardí ple d’enyorança,
un amor que guareix totes les nafres,
caliu de llar, albada d’un nou dia,
dues mans l’acaronen amb tendresa
i l’abracen, entrant dins de la casa.
“Com foll mesquí, jo vaig eixir de casa,
no mereixo aixopluc ni en la tempesta.
Oh! Pare meu, bressol de gran tendresa,
vençut i despullat, sento enyorança,
que el perdó sigui la claror del dia,
endolciu el rosec d'aquestes nafres.”
L’amor guareix les nafres, a la casa
hi ha festa tot el dia i la tempesta
és un cant d’enyorança i de tendresa.
Maria Bonafont Giménez
Guardonada amb la Viola d'Or i Argent


Si pogués

Lema: De batecs i d'estimar
Si pogués entendre el cor, l'ompliria de paraules
que em teixissin bon abric
en els dies de serena.
Si pogués entendre el cor,
em plaurien abraçades,
les rebria amb joia humil,
agraïda i comfortada.
Si pogués entendre el cor,
penjaria mil garlandes,
lluiria de colors,
de fortuna, goig, corrandes.
Si pogués entendre el cor,
les besades exhalades
glatirien mar endins
com en un veler abrandat.
Si pogués entendre el cor,
estimar no afligiria:
tan senzill com acollir,
que tothom hi pot fer el niu.
Tan distints i tan semblants,
de dos mons com mons a part;
mestraló que ens mena enllà,
amb timó de fe i d'amor…
Per què creixes tant, cor meu?
Per què t'omples tant de tot?
Per què estimes tan de prop?
Per què clames llibertat?
Per què no en tens mai prou?
Per què no et val l'amistat?
Per què vols anar tan lluny?
Per què et cal pouar pregon?
Per què no puc acceptar
que a tots us puc estimar?
Per què cony m'enxarxa l'ànsia?
Per què tot em pesa tant?
La passió i la tendresa,
descoberta omnipresent,
quan em mires amb ulls tristos,
quan te'm gires de costat,
quan somrius d'agraïment
i jo em fonc d'admiració,
quan regales tot bondat
amb els ulls humits, roents.
Has plorat aquestes hores?
Has sentit que hi soc i et sento?
Has lluitat per fer-te fort?
Has cridat a Déu l'empara?
Déu ens dona el que som
Déu ens guia cap on vol.
Déu ens diu que compartim.
Déu ens diu que ens estimem.
Estimar seria fàcil
si es pogués entendre el cor
sense pors que ens ennuvolin,
desfermant les convencions.
Estimar seria fàcil
si aprenguéssim que jutjar
engavanya i emmania,
minva l'ànima i el seny.
Cor què vols, cor què desitges:
estimar, ja ho sé, ja ho sé;
estimar amb gran cabal,
que és natura i és de vida.
Com la lluna quan fa el ple,
cor vibrant que em surts enfora,
cor que no et puc aturar,
cor que balles al teu so,
cor que no em vols escoltar,
cor rondaire i jovenívol,
cor que emprens uns viaranys,
que m'ancoren d'estupor.
Cor que et temo, cor que em bulls,
cor que em cremo, cor que punys,
cor que esclates, cor, t'esberles,
cor, pedaços, cor, t'esmunys...
Si et pogués entendre, cor...
Si et pogués entendre, cor…
Si et pogués entendre, cor…
Si et pogués entendre, cor…
Marta Juanhuix Piqueras
Accèssit a la Viola d'or i argent


Englantina d'or, 2017

Catalunya, país íntim

País íntim on s'ensonyen els gats,
on darrere les finestres se somia,
on la roba s'eixamora cap al tard,
on la lluna es bressola al vellut blau del dia.
País íntim on les gavines volen
damunt terrats engalanats de brisa,
on el mar xiuxiueja a tothora
el seu amor sincer amb el vent que el captiva.
País íntim on la festa retruny
al fons dels timbals i al cor de la vida,
els passejos resplendeixen de llum,
la tarda passa suau amb sentor d'alegria.
País íntim d'aire transparent,
la gent va de bracet a la fira,
la llengua ressona als arbres imponents,
a les altes muntanyes i als carrers de les viles.
País íntim, intens i porticat,
cada dia amb olor de sajolida,
pàtria meva, país il·limitat,
l'anhel més endinsat, neguit que se somia.
País íntim, qui et pogués conrear,
tot sencer, de muntanya a planícia,
qui pogués allargar una mà
i tenir-te enter, immensíssim i lliure.

Carme Cabús Mañosa
Guardonat amb l'Englantina d'Or


Pàtria

Lema: Ítaca
Tinc les mans brutes
de la terra que abraço
i soc com una heura
que esborra la paret,
blanca com la sal,
amb les meves ferides
tacades d'exili.
Tinc el rostre guixat
pels secs de memòria
llaurats sobre la pell
i els compto com si fossin anells
d’un arbre oblidat i caduc
perquè em diguin qui soc,
un vell solitari que caça records
a l'obaga del temps.
Tinc els llavis gastats
de pretèrits perfets
que s’escolen indòmits
per les escletxes
del silenci més trist,
fugitius incansables,
muts de futur
en una cursa imparable
de lletres que tornen a casa.
I soc mestre de reis
perquè estimo la pàtria
amb totes les síl·labes
i la duc guardada endins,
a l’infern de l’abric
com si fos un ocell,
indefens somiador
amb les ales trencades.
Marta Finazzi Martínez
Accèssit a l'Englantina d'or


La memòria de la força

A Carme Chacón
S'esquinçà, com el vel d'un altar d'idees,
el somni enlluernat per la il·lusió,
crepuscle que neix de matinada
emmirallant la rosa en el seu sol.
Vivint en el dia, en la nit,
en el temps, i en el silenci
que angoixa a la mort, sense raó,
i dibuixa un camí a l'arborada
amb el llapis de la dolça tardor.
És forta, però el cor que l'aixopluga,
malgrat té anima de conqueridor,
reverberà amb el vidre de bohèmia
tan fràgil com el plor d'un nadó.
Llueix pel món la fortalesa,
que l´uneix al ser dona i el guanyar,
mentre el cos li recorda la feblesa
de les armes que li dóna per lluitar.
S'ensordeixen els crits amb els valors,
els ideals l'ajuden a caminar
entre esculls que l'avisen un capvespre
que la porta s'està a punt de tancar.
Més altiva que qualsevol dels homes
que s'enfronten amb el món militar,
l'enalteix la lleialtat tan ferma
patrimoni del somni dels més grans.
De la mà tan segura de la vida
pas a pas sense titubejar,
només pot aturar-la la ferida
que la sort li va obligar a portar .
Si ens escoltes, estem molt orgullosos
de poder amb el teu silenci enraonar:
Petjada feta amb nom d'un socialisme
amb qui creies, amb qui somniaves,
amb qui vivies, per qui lluitaves.
I ara, en el lloc on tot va començar,
aquí Esplugues guardem com un tresor
el teu ferm record per estimar.
Roser Díaz Martín
Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues


Prototipos Montesa

La escultura "Prototipos Montesa" de Josep Maria Subirachs, fue instalada en la entrada de la fábrica Montesa de Esplugues de Llobregat en 1970.
Tras la demolición de la fábrica, la escultura permanece en lo que es actualment un parquing privado.
¿Qué pecado cometiste
para quedar desterrado
en esa esquina sin flor,
como un sueño aparcado?
No dejan ramos a tus pies,
nadie reclama tu gloria.
No hay mástiles, ni himnos,
no nombran tu historia.
Eres
alma de hierro forjado
y de hormigón cansado.
¿Qué sonido esconde
tu pasado olvidado?:
pintura, prensa, fundición,
embrague, pistón y motor,
escuadra, compás, cartabón,
cálculo, medida y control.
Pero la mano invisible
venció los frágiles muros.
Todo cayó junto a ti,
y tú, retando al verdugo.
Y dieron tu nombre al barrio
de pintores y torneros,
delineantes y contables,
operarios e ingenieros.
Y guardaron tu fruto
-Enduro, Fura, Impala-
en algún rincón de museo,
donde se diseca tu alma.
Pero,
¿qué pecado cometiste
quedando allí rezagado?
Siendo tan digno y tan pobre,
tan solo y menospreciado.
No habrá mirada atrás,
nos empuja el Gran Reloj
y el
“Todo recto. ¡No reparar!”
y el
“Otros lo diseñan mejor”.
Y veo los brazos caídos
en una triste desgana,
es un combate perdido,
es un complejo, es nada.
Raúl Pérez López
Accèssit al Premi Ciutat d'Esplugues


Planisferio de silencios
(Detràs del espejo)

"Só água era, e sem memória."
Eugénio de Andrade.

"Nadie es nadie."
   J.Hierro

Será como habitar en la cadencia del péndulo.
Como oscilar hacia dentro.
Dijiste.
Y luego:
Así como se posa el viento en las hojas secas,
aquí y allá se detiene la voz en el rostro sumergida,
torciéndose el tiempo, escondiéndose en lo callado,
percibiendo lo remoto en la cicatriz del nombre.
Después, lenta, la sombra,
se echa a las espaldas el olvido.
Y se suceden todos los instantes.
Desde su más hondo lamento se escucha el rumor:
Sólo es agua y sin memoria.
Sólo es agua en su silencio.
Desde la voz asciende la palabra.
Abierta a la luz, viene a nuestro encuentro
acariciando los labios y los nombres,
compartiendo paisajes,
ondulados caminos por donde se pasea la ternura.

No conocíamos otro mar más íntimo:
Con la magia de las horas,
las palabras susurraban tus silencios
por encima de las mareas,
mientras una lluvia necesaria e implacable
nos aislaba del vértigo hacia el atardecer de la tarde.
No era tu espejo si era un mundo sin espacios,
ni nadie hablaba de ti, ni sabía de tus silencios,
ni escribía con trazo largo las esquirlas de tu poema.
Nadie era lluvia.
Nadie era nada.
Ni el límite delicada línea en la alta frontera,
callada y quieta.
Solitaria en lo solitario del azul,
se encontraba la palabra.
Su luz calaba en la tarde.
Nada era frágil.
Sólo el latido del mar y la hora callada
nacían antes de las últimas luces.
Y crecían en un jardín de flores furtivas,
mutiplicando por mil el proyectil
de la distancia entre la luz y la luz.
Condensando las horas en el reloj del viento.
Domesticando la memoria.
Apagando el sol sin darle tiempo
a la piel a secarse, empapada de inmortal silencio.
De la madera a la ceniza anochecía en lo eterno.
Golpeaba sin miedo el viento>
nubes cosidas a un cielo líquido
con telarañas de silencio.
Luego, en el sueño,
se hicieron invisibles formas y futuro.
Los días devolvieron el caos a la orilla.
Sólo la piel cerró los ojos cuando se apagó la voz.
Sólo el olvido extendió sus alas sobre el regazo de la tierra.
Y sin embargo,
una discreta manera de inmortalizarte
reduce tu azogue a huella
nudo,
ausencia,
arrastrando, lento y silencioso,
el cielo a la sombra de tu orilla.
La vida sería también ese dolor
latiendo por encima del sufrimiento.
Aureli Trujillo Cabezas
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana


Madre

Lema: Domingo Saturio
Atrás, MADRE, las pruebas y los plazos,
los goteros, el temor a acabar,
la ignorancia de saber qué significaba vivir
hasta sentirme un intruso.
Al principio me aislé,
quise guardar el silencio del mundo
sentado frente a un mar de olas salvajes,
con un puñado de arena
leyendo entre mis dedos
cómo dejar de ser mi propia distancia,
tendiendo las fuerzas junto a mi ropa
en la vorágine de la tormenta.
Pero allí estabas, MADRE, junto a mí
limpiando mis huellas para lamer mis silencios
desnudando la ausencia que venía a vestirme,
ofreciéndome la luz con tus palabras.
Y fuera la lluvia escribía el tiempo
en charcos donde pisabas el temblor del miedo
hasta hacer crecer sobre él mil rosas.
Y me cogías de la mano
cuando el dolor me nombraba,
me recordabas el olor del pan recién hecho,
las meriendas y los juegos
y los torpes pasos
que de niño me llevaban
por páginas de libros
en las que yo siempre vencía.
Los paseos, la brisa, los castillos de arena.
Si cada recuerdo era palabra
cada palabra un motivo para seguir adelante.
Y nunca te lo dije, MADRE, nunca.
Era tu voz quien me calmaba,
la que arrancaba de mi cuerpo todas espinas.
Tu tacto, mi latido
tu mirada la doma de mis sombras.
Y ahora que sí estoy sentado frente al mar
con los pies descalzos
y la ropa tendida para que se empape de vida,
ahora que todo ha pasado y nada es igual
te escribo para darte las gracias
por ayudarme a venir hasta aquí
donde hoy, por fin,
he dejado de ser distancia.
José Manuel Soriano Degracia
Accèssit la millor poesia en llengua castellana


Beading

Writing, that's what Ido,
not brilliant writing,
not glittering fiction but the beading
of precious words,
semi-precious stones assembled
to form a chain of sentences,
sparkling necklace put together
eith feeling,
polished surfaces
catching sunbeams.
Writing, the need to compress
and give shape to some thoughts,
shape to something as epheremal
as life and mist.
Maria Teresa Mir Ros
Guardonada amb el premi a la millor poesia en llengua anglesa

Paper Dolls

We were cutting paper dolls
out of newspaper pages
and we wanted them to hold hands
but our skills were skills in the making.
Our hands too weak.
Our grip too strong,
our pages too heavy
with words not ours.
Gibberish of broken sentences
holding hands forever.
See me stretch my paper hand,
see my words shiver,
see how orphans we are,
see me ,
hear me,
this is the language of the voiceless,
this is a prayer to the world.
Who shall read my sentence?
Who shall sing my song?
Who can read my paper dolls?
Mon Roig i Viladoms
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada