Discurs presidencial
Senyor Regidor de Cultura, senyor Director de la Biblioteca Pare Miquel d’Esplugues, senyor President de la Unió de Botiguers i Comerciants, companyes i companys del Jurat, senyores i senyors,
Permetin-me que comenci amb una breu referència personal per expressar el goig i la gratitud de poder intervenir en un acte com aquest, en aquesta vila d’Esplugues a la qual em lliguen tants records, tants bon amics, tants sentiments, pel fet d’haver-hi viscut, la meva família i jo, durant una bona colla d’anys. Els puc assegurar que, tot i que no hi vinc tan sovint com m’agradaria, sempre que passo per aquests carrers i reveig aquests espais, retrobo unes emocions molt especials.
Dit això, voldria felicitar totes les persones que han fet i fan possible l’acte que avui celebrem: els organitzadors, els patrocinadors, l’Ajuntament, els responsables i tot el personal de la Biblioteca i, per descomptat, tots i totes els qui han tingut l’ànim i la il·lusió per a participar-hi, perquè sense els seus treballs, tots els esforços i totes les energies esmerçats a organitzar uns Jocs Florals haurien resultat balders. Però no deixaré, és clar, de dedicar una felicitació especial a les persones que han estat premiades, amb el desig sincer que aquests guardons els estimulin a aprofundir el seu coneixement d’aquest món apassionant de la poesia.
I com que volem que la poesia sigui protagonista d’aquest acte, deixin que comparteixi amb tots vostès un parell de reflexions al voltant d’alguns tòpics que, de vegades, en distorsionen la percepció d’una manera que jo crec injusta. Per a això, voldria recórrer a uns versos de Joan Vinyoli que diuen així: La poesia allunya de les aparences / i fa propera la realitat. La meva predilecció per aquest versos es deu al fet que defensen, d’una manera lúcida i radical, el valor comunicatiu de la poesia. I és que la poesia --i l’art, en general-- amb el seu llenguatge de connotacions, ens proporciona un codi alternatiu per aproximar-nos a aquells aspectes intangibles de la vida; per mitjà de la poesia podem expressar sentiments, estats d’ànim i sensacions com difícilment podríem fer-ho amb un llenguatge periodístic, científic o, fins i tot, filosòfic. Els versos de Vinyoli, doncs, proclamen una veritat que ve a desmentir els qui tenen de la poesia una imatge desvirtuada pels prejudicis: la bona poesia, aquella destinada a perviure en el temps, no és un joc de paraules més o menys ben travades, rimades o no, no és una immersió al fons del diccionari per exhumar-ne els adjectius més inusuals, sinó justament el contrari: la bona poesia és una clau que ens obre la porta de mons interiors que, sense ella, se’ns farien molt més inaccessibles.
Per provar d’il·lustrar aquest argument, voldria recordar una pel·lícula titulada “La jove de la perla”, inspirada en un quadre del mateix nom del pintor barroc holandès Jan Vermeer. En una escena d’aquest film, el pintor diu a la seva deixebla que miri per la finestra i li digui de quin color són els núvols. Ella ho fa i respon: “blancs”. Però el pintor li demana que ho torni a mirar, que s’hi fixi millor, i aleshores la noia comença a apreciar-hi d’altres matisos: els núvols, efectivament, són blancs, però també roses, grisos, blaus... Aquesta, crec jo, és una bella metàfora de la funció de l’art i, per al cas que ens ocupa, de la poesia: la de facilitar-nos una mirada més profunda sobre les coses que ens faci penetrar-les més enllà de la impressió superficial. En aquest sentit, podem afirmar que la poesia --i l’art-- actua com un garbell que ens permet bandejar allò que és superflu i destil·lar el més essencial, el més autèntic, de la realitat que ens envolta; és a dir, reprenent Vinyoli, “allunya de les aparences i fa propera la realitat”.
Hi ha un altre tòpic al voltant de la poesia que val la pena desmentir, i és aquell que vol presentar els poetes com uns éssers distanciats del món, reclosos en una mítica torre d’ivori que els separa de la realitat i de la resta dels mortals. Res més lluny de la veritat. Podria esgrimir molts exemples al respecte, però en posaré un que deu ser encara ben fresc a la memòria de tothom: no fa gaire temps que el món es va pronunciar d’una manera massiva i apassionada contra l’inici d’una guerra que augurava tot el dolor que el temps, malauradament, no ha fet sinó confirmar. En aquelles mobilitzacions es va fer inequívocament palès el compromís dels poetes --al costat d’artistes, intel·lectuals i de tota la gent del món de la cultura-- amb els valors del diàleg i de la pau mentre, enfront d’això, determinats líders polítics es mostraven sords i cecs davant del clam de la ciutadania i utilitzaven fins i tot la mentida per endegar, finalment, la guerra. No van ser, doncs, els poetes, els qui es van mostrar aliens al batec del seu temps. I és que la poesia autèntica, la destinada a romandre a través dels anys, comporta una aposta personal coratjosa, una implicació des de totes les potencialitats humanes (en paraules de Baltasar Gracián, “una penetración en el vacío”), sempre arriscada i, de vegades, fins i tot dolorosa. No ha d’estranyar, doncs, que els poetes, com s’ha posat de manifest en tantes ocasions al llarg de la història, apareguin en primera línia d’acció en favor de la pau, la solidaritat i els drets humans.
Vaig acabant, i ho faré citant un altre poeta. Hi ha dos versos de Josep Maria de Sagarra que em semblen particularment adients a l’ocasió que ens convoca: la vida val quan un la fa ben plena, / quan un li va enriquint tots els moments. En aquests versos hi ha una apel·lació a la voluntat de no deixar-nos ofegar per la mediocritat, a trobar els ressorts que ens permetin superar-nos i anar endavant. És per això que voldria formular la proposta que els Jocs Florals no s’acabessin a la fi d’aquest acte i continuessin al llarg de tots els dies de l’any. És a dir, que tal i com, dins la nostra cultura, ens referim a “l’esperit de Nadal”, i al desig que aquest esperit --tots els bons propòsits de fraternitat i de solidaritat-- no quedi circumscrit a uns pocs dies, també m’atreveixo a suggerir que procurem perllongar al llarg dels mesos el que podríem anomenar “l’esperit dels Jocs Florals”, entès com la voluntat de remuntar-nos per damunt de la rutina i la banalitat, i projectar una mirada més diàfana sobre les coses i sobre nosaltres mateixos. Això és el que ens proposa Sagarra en els versos que n’acabo de citar: fer la vida “ben plena”, i anar-li “enriquint tots els moments”. Ser capaços, doncs, de construir moments de plenitud, de felicitat, de major finesa intel·lectual i moral, com aquest que, ara mateix, estem protagonitzant i compartint.
Moltes gràcies.
Miquel-Lluís Muntané i Sitjà
Esplugues de Llobregat, 31 de maig de 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada