Joan Brillas

Els V Jocs Florals d'Esplugues, 2009, van estar dedicats a Joan Brillas i Vilà

Amb motiu de la cinquena edició dels Jocs Florals d'Esplugues de Llobregat, l'Ajuntament d'aquesta vila vol recordar la figura d'un dels seus fills predilectes, en Joan Brillas i Vilà. Donar per tant d'antuvi, en nom de tota la família d'en Joan Brillas, les gràcies tant a l'Ajuntament, avui aquí representat per la seva màxima autoritat, la Il·lustríssima senyora Alcaldessa i per l'Il·lustríssim senyor Regidor de Cultura. No voldríem oblidar a totes les persones que també han treballat perquè aquest acte fos possible, en especial a la tasca de l'estimat i bon amic Ramon Cervera.

Joan Brillas i Vilà, el meu avi, va ser i va viure la seva vida com un poeta. Quan neix en Joan l'any 1901, Esplugues tenia al voltant dels 1.200 habitants, 300 cases i 20 carrers.

Barcelona, una gran ciutat aleshores amb 533.000 habitants, quedava molt lluny de la vaqueria dels seus pares on treballava un joveníssim Joan. Tot i així Barcelona, que en el segle XVIII havia sofert una progressiva decadència perquè li havia estat prohibit el comerç marítim amb el nou mon americà, per motius polítics, inicia l'any 1900 el progressiu desenvolupament de la indústria metal·lúrgica i tèxtil (un port que de nou ja tenia un tràfic molt intens) donada la seva proximitat amb França i per tant amb Europa. Cal destacar que Catalunya amb empreses com "La Maquinista", "El Banc de Barcelona", "La Banca Arnus" o "La Colònia Güell", eren l’excepció en una Espanya on la població agrària activa representava el 66,3% de la població i l'analfabetisme afectava a un 63,7%. La prosperitat econòmica a Catalunya corria paral·lela als corrents culturals de la renaixença catalana i més tard als del modernisme i del noucentisme.

Joan Brillas, llegia tot el que li arribava a les seves mans i així la seva adolescència va estar marcada per les obres cabdals d'Aribau (recordem la seva Oda a la Pàtria), les de Joan Maragall (no era estrany escoltar-lo recitar de memòria el Cant espiritual), les de Miquel Costa i Llobera (el Pi de Formentor) o també les més clàssiques d'Eugeni d'Ors o Mossèn Cinto Verdaguer. Pel que fa a en Verdaguer, l'autor de L’Atlàntida i el Canigó, destacar que el seu reconeixement popular fou tan gran que en el seu enterrament l'any 1903, es produí la manifestació més important del segle XX. Possiblement la majoria de la gent ni havia llegit les seves obres però el seu carisma va fer sortir a tot un poble als carrers.

Joan Brillas, va estudiar de molt jovenet amb els mestres d'Esplugues, Juan Corrales i el Sr Rosal, al Grup Escolar Isidre Martí per cursar posteriorment estudis d’administrador de finques. A la vegada es va interessar en el domini de la llengua francesa.

En paral·lel, mentre ell creixia física i intel·lectualment, pel seu desig constant de saber i aprendre, la seva biblioteca també es feia mes gran i es convertia en un laboratori d’idees i coneixements que poc a poc li donaren un bagatge cultural autodidacta molt sòlid.

Obres de caràcter mes polític com la biografia de Prat de la Riba (l'home que va instaurar la Mancomunitat de Catalunya o el tractat sobre el catalanisme de Valentí Almirall) estaven acompanyades als prestatges de clàssics espanyols com Cervantes, Unamuno, Machado, Garcia Lorca o d’altres autors mes llunyans com Sthendal, Thackeray o Charles Dickens. Els treballs de Josep Ma de Segarra, Gaziel, Tomàs Garcés o Tomàs Roig i Llop (aquest últim el pare de Montserrat Roig i amic íntim de Joan Brillas) sempre estaven presents en les seves interessants i molt poc superficials converses. Pi i Margall (més hispanista), Valentí Almirall (més federalista), Vallès i Ripoll, havien encès a finals del XIX i més endavant, Prat de la Riba, el debat, podríem dir modern, sobre el paper de Catalunya a Espanya. Malauradament crec que coincidim que no hem avançat molt.

Joan Brillas, igualment amant profund de la música de Mozart, Bach, Beethoven o Wagner, es perdia sovint pel galliner del Liceu o per l'amfiteatre del Palau de la Música. Aprenia els secrets de la Sardana per comptar els seus passos amb el mateix plaer que altres comptàven materials mes crematístics. Així escrivia en un poema que porta per títol Sentint Beethoven: "La dolça simfonia dels sentits troba en la Pastoral la pau serena, en tant que la meva ànima s'emplena, del gran perfum que dels escollits"ve .

Al meu entendre, pel seu futur fou decisiu l'any 25 el seu casament amb una noieta d'Esplugues de nom Teresa i de cognoms Canut i Sanabre. Per en Joan l'amor era el motor de la seva vida i així escrivia per a la Teresa, a qui ell carinyosament anomenava "estrella":

"Sense amor no es pot pas viure
no es pot viure sense amor
si cal plorar o si cal riure
no es pot viure sense amor"

O, encara més:

"La finestra de tan blava
era una engruna de cel
quan el teu cos s'abocava
brillava com un estel"

I fou així com un home que vivia per escoltar, aprendre i estimar va anar forjant en el seu interior un caràcter de poeta. Molta gent estudia, viatja, llegeix i és molt culta però per ser un poeta cal estimar les paraules i aprendre a conrear el món dels sentiments. Possiblement tot seguiria igual sense els poetes, fins i tot sense la música però, amics, seria un món gèlid amb poc futur espiritual. Què càlids són els versos en una freda nit d'hivern!

Amb els anys que tinc, que ja són molts, he pogut conèixer per atzar o per un desig d’admiració, diferents poetes i diferents cantautors. Els poetes autèntics ténen tots alguns trets comuns. En primer lloc, la seva mirada què tot ho pot i tot ho traspassa. La gent que els coneix els estudia o acostuma a dir d'ells que són tendres, innocents, ardents, vitals, generosos i reservats. Així, amics, era Joan Brillas. Un home que havent patit en carn pròpia, com tantes famílies d'Esplugues, els desastres de la guerra i encara més, la mort primer d'un germà, en Pere, i més tard d'una filia de nou anys, seguia creient en la vida i en els seus tresors immaterials, així escrivia: "Si la mort t'ha volgut prendre l’existència, quan del mal no en coneixes ni el nom, t'has endut aquesta flor de la innocència que és la flor més perfumada d'aquest món". Amant i practicant dels principis franciscans d'amor a la natura i de tot allò que en ella hi habita, escrivia "Passa l'amor amb les ales esteses, tota la terra sembla un paradís, i un seràfic (àngels o persones de gran bellesa vinculats a Sant Francesc d'Assís) nom d'eternes promeses, es va fent cançó que ens parla d'Assis". Un dels trets més característics del seu caràcter, era la humilitat i la prudència.

Per en Joan la guerra no va deixar guanyadors ni vençuts, tots eren perdedors. Un dels seus textos deia: "Els arbres que donaven la fruita saborosa, els camps que prometien collites esplendoroses, ara son desolats i xops de tanta sang. El foc es va estendre cremant ciutats senceres, les màquines de guerra udolen com a feres la civilització, així es va mostrant...". Per ell la paraula home s’escrivia amb majúscules i lluny de les litúrgies era un practicant fervent dels valors cristians de generositat i solidaritat amb els més desfavorits.

És fàcil pensar que les persones amb ideals molt marcats que treballen per valors poc tangibles no toquen molt de peus a terra o s'allunyen del "políticament correcte". Jo crec que Joan Brillas tenia unes arrels molt consistents tot i que ell, que havia patit moltes dissorts, preferia enlairar-se intel·lectualment per veure les coses reals des d'un pla mes poètic i així escrivia amb un poema anomenat, Gracies Senyor:

"I amb la meva ignorància beneïda
que m'exclou de la trista realitat
els camins de la meva pobra vida
tenen llum de la vostra veritat"
"Gràcies també perquè m'heu fet ofrena
de totes les belleses d'aquest mon
i amb la vostra bondat m'heu fred la pena
de contemplar les coses tal com són"

En Joan era poc amic de tots els "ismes". La seva mentalitat era oberta i això no era cap contradicció amb que, sense adonar-se'n, va ser un militant fervent de la defensa de la nostra llengua alhora que fou un admirador profund de la llengua castellana, dels clàssics com Gòngora, Cervantes, Marquina o Machado, dels músics espanyols sense cap mena de reserva (Falla o Albéniz), en definitiva de qualsevol artista seriós independentment del seu origen. Pensava que cap llengua, cap persona era superior a cap altra. Les llengües han de ser ponts per enriquir-nos, no fronteres per excloure'ns. En el seu pensament i en els seus actes, estava la idea que Espanya i Catalunya havien d'entendre's des del respecte a les cultures mil·lenàries que els hi son pròpies.

En aquest sentit, al voltant dels anys 50 va voler dur a terme una quimera de difícil abast com era treballar a favor del teatre en català. La seva facilitat per versificar i la seva admiració per l'art de la declamació el va dur a escriure diverses obres de teatre com Entre Germans, El Vol de Laura, Única filla o Muntanyenca. Entretant, vinculat amb el centre "L'Avenç", que ja a l'any 32 sota la direcció de Josep Carbonell tenia una magnífica acadèmia de declamació, va estrenar l'any 48 la seva obra Entre Germans amb un èxit notable. En aquells anys, curiosament, una entrada al teatre costava al voltant d'1,50 pessetes.

Fins a la renaixença la nostra llengua havia estat apartada de qualsevol iniciativa literària donada la nul·la possibilitat de difusió. La poesia quedava relegada als anomenats poetes fluvials com el Gaiter del Llobregat, el Trobador de l’Onyar o el Cantor del Francolí. Hem d'esperar al Noucentisme per trobar escoles d'art dramàtic que donin importància a la declamació com la referida acadèmia d'Esplugues.

En aquest sentit és cert que en els primers anys del segle XX i abans de la Guerra Civil, Adrià Gual o persones de la talla de Pompeu Fabra, Pere Bohigas o Lluís Labarta, entre molts d'altres, treballàven amb esma en favor de les arts escèniques. Les escoles catalanes dels anys de la Mancomunitat i posteriors a la l República entre elles "L'Escola del Bosc" o la reconeguda "Escola del Mar" que avui segueix el llegat del seu fundador, Pere Vergés, o l'"Escola Garbí" d'Esplugues de Llobregat, donàren molta importància a l'art de la interpretació escènica. Les dictadures que van governar Espanya l'any 23 i després al 39, van posar fi a totes aquestes iniciatives.

Val a dir que la llengua quan representa l'esperit d'un poble, pel que hem vist, no la poden destruir ni decrets ni anys de prohibicions malèvoles. Entre els anys 40 i 49 les obres que es podien veure a Barcelona eren les clàssiques d'Azorín, Alvarez, Quintero, Marquina, Lope de Vega, Calderón, Zorrilla, Cervantes o Tirso de Molina.

És a partir de 1949 quan comença a haver-hi un canvi de tendència i junt amb la representació d'algunes obres estrangeres d'Elliot o Claudel, es permet estrenar La zapatera prodigiosa de Garcia Lorca. Joan Brillas, amant dels grans poetes en llengua espanyola, recitava de memòria molts passatges de la seva poesia i sentia profunda admiració per Lorca. D'adolescent m'impressionava escoltar: "Los caballos negros son. Las herraduras son negras. Sobre las capas relucen manchas de tinta y de cera, tienen, por eso no lloran, de plomo las calaveras, con el alma de charol, vienen por la carretera, verde que te quiero verde, verde viento, verde ramas. El barco sobre la mar y el caballo en la montaña".

Després de molts anys d'un Institut del Teatre dirigit per Guillermo Díaz-Plaja, apareix l'any 55 "L'Agrupació Dramàtica de Barcelona" i això suposà una via, encara que lenta, d'oportunitats pels autors catalans.

És en aquest any, el 1955, quan al Teatre Romea (que havia estat fundat l’any 1863) -on a diferència d'avui, ja que en 1981 es va convertir en Centre Dramàtic de la Generalitat, la gestió era privada i qui assumia el risc de les produccions era l'empresari qui, donada la conjuntura, havia de tenir vocació de mecenes- es duu a terme de la mà d'en Joan Brillas una temporada esplèndida de teatre en català.

El teatre en vers de Guimerà o de Josep M. de Segarra, bon amic d'en Joan Brillas, torna a prendre volada en l'escena catalana. Segarra, el poeta de Vinyes Verdes o La cançó de Pluja, el traductor de l'obra immensa de Shakespeare, estrenava La filla del Carmesí o L’hostal de la Glòria amb un èxit rotund.

En Joan Brillas, com a poeta i com a home ple de romanticisme, treballà encara més en el món del teatre i gestionà també el "Teatre Alexis" i el "Guimerà" de Barcelona. Al mateix temps, el seu treball al centre “l’Avenç" és constant, i amb l'ajuda de grans artistes locals, alguns dels quals després continuàren en el món del teatre i la televisió, l'Acadèmia de declamació d'Esplugues ens va fer passar moltes tardes de diumenge inoblidables.

Sempre recordaré les llàgrimes del meu avi abraçat a la seva esposa quan per un desgraciat accident es va cremar el Teatre l'Avenç. Avui la Sala Gran porta el seu nom, fet que ens honora i agraïm.

Seguint l'estela del seu pare, Félix Brillas Jorba, que fora Alcalde d'Esplugues pels volts del 1900, també en Joan Brillas, va col·laborar amb l'Ajuntament d'aquesta vila com a Regidor de Cultura durant un bon grapat d'anys, en concret entre 1955 i 1961. Ell no treballava per cap idea política sinó per tot allò que pogués fer més accessible i acostar la cultura en general; la música, la poesia i el teatre en particular, al poble d'Esplugues. Mai no el vaig sentir parlar de política, ni mai no vaig sentir-lo exposar cap idea que avui no poguéssim qualificar de tolerant. La cultura, deia, faria als homes més lliures i més responsables. És més que probable que ell estigués convençut que des de la Regidoria de Cultura podria avançar millor amb els seus propòsits. No he conegut mai ningú, ni d'esquerres ni de dretes, ni fins i tot d'extrems radicals que no respectés la figura d'en Joan Brillas.

Paral·lelament, Joan Brillas va treballar desinteressadament en la major part d'iniciatives culturals que tenien lloc a Esplugues. Ho va fer sempre al costat del seu estimat Pascual Joan Lloret, com a soci fundador de la Vida d'Esplugues. El cant coral va néixer a Catalunya l'any 1850 de la mà del músic autodidacte, Anselm Clavé, en crear el grup coral "La Fraternitat". En Joan també es va sentir atret per aquesta faceta artística i va posar lletra a l'himne del grup excursionista Germanor amb música del gran mestre (també d'Esplugues) Pere Mañé. Es va implicar també tant en la coral "La Paloma" com en la Presidència d'”Orfes Enric Morera” de Sant Just Desvern, poble veí i germà a qui dedicà, en el seu llibre Aigua clara, el poema, Cant a Sant Just Desvern:

"Sant Just Desvern! Poble de gran bellesa
enamorat d'un gloriós destí,
tens el perfum de la ginesta encesa
i alces el front per veure el mar llatí"

Ja en la seva maduresa els poetes moderns foren objecte del seu màxim interès i en molts casos hi va forjar una fraternal amistat. Entre els castellans tenia preferència per les obres dels més clàssics (Luis Rosales, Leopoldo Panero, Dámaso Alonso) i entre els de llengua catalana; Tomàs Roig i Llop, Brossa, Foix, Carner, Espriu i tants d'altres foren objecte del seu estudi. Estimava també als cantautors com una nova forma d'expressió cultural de la música i la poesia catalanes, i quan als 14 anys li vaig presentar els primers versos d'una cançoneta que deia:

"Allà, a baix al prat,
el xai pastura
i el padrí tot sol
només amb el gos d'atura"

Recordo que amb veu solemne em va dir "molt bona introducció, segueix si us plau".

Sentia un profund amor pel món rural i en els anys 70, en plena efervescència de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats, escrivia en el seu poema La Masia Abandonada:

"Sola tota sola la masia
dorm un somni de pedres i fustam
les portes son tancades nit i dia
ni ha un silenci de mort al seu voltant"

La natura li donava vida i la Cerdanya, de la qual ell s'enamorà, fou un revitalitzant pels seus sentits en els darrers anys de la seva vida:

"Oh Serra del Cadí, augusta serra!
perquè ets mes forta tu que el llamp i e! vent
jo et canto enamorat d'aquesta terra
protegida per tu, eternament..."

Amb els pares, les meves germanes i amb la relació constant amb els meus tiets í cosins vaig tenir la immensa joia de compartir els meus primers 14 anys de vida a la nostra casa del carrer Laureà Miró. Tots fèiem vida sota el mateix sostre acompanyats per un gran cirerer que floria cap al mes de maig. En Joan Brillas, quan obria el balcó cercava la ratlla blava del mar, respirava profund i donava les gràcies a Déu per un nou dia meravellós. Fes sol, pluja o tempesta ell sempre tenia un somriure als llavis, malgrat que va passar moments molt difícils i delicats.

Va ser ell qui ens va fer descobrir l'amor a la poesia i la música amb concerts matinals inoblidables al Palau, amb tardes de teatre o amb els seus discos de 33 rpm. Se sabia de memòria totes les obertures de les obres del grans clàssics, les àries de les òperes reconegudes. Per ell, la música també tenia olor i color; coneixia al detall les peces més emblemàtiques de les sarsueles i les cantava amb una entonació admirable (Doña Francisquíta, La del manojo de Rosas). Estava enamorat fins al moll de l'ós de la seva dona i sempre tenia temps per escoltar a qualsevol que li demanés consell o ajuda. La meva mare, Roser, i la meva tieta, Caterina, han continuat dins de l'àmbit familiar la seva afició per la poesia i la música.

En Joan Brillas era un entusiasta de passejar per les Rambles (era un gran Ramblista). Avui no li agradaria l’espectacle, doncs de ser un gran teatre de la vida, s'estan convertint, si no s'hi posa remei urgent, en un mercat de desencants i misèries. No tenia, ni volia cotxe, preferia l’autobús i en concret la línia, Esplugues-Plaça Universitat, per tenir temps de parlar amb els viatgers. No era doncs un avi corrent, era un regal d'aquells que sempre t'acompanyàven. Els pobles caminen perquè hi ha gent que camina i en Joan Brillas fou en aquest sentit un vianant del món que desprenia tendresa i inspirava respecte d'una forma natural.

Joan Brillas, fou com l'aigua clara dels seus versos:

"Aigua clara que jugues pels camins
i neixes en el cor de les muntanyes,
els meus versos que neixen cor endins
volen veure la llum, si els acompanyes".

Per acabar, dir que va deixar petjada en el cor de tots els qui el vam conèixer i un llegat escrit pels qui un dia es vulguin acostar al seu pensament i a la seva obra.

Mil gràcies per donar-me l'oportunitat d'haver reflexionat en un paper sobre una de les persones que més m'han influït i per qui sento devoció i admiració.

Moltes gràcies,

Text del parlament del músic i poeta Joan Mas, com a presentació dels V Jocs Florals d'Esplugues en homenatge al seu avi, Joan Brillas i Vilà, que tingué lloc el dia 30 de setembre de 2009 al Casal Robert Brillas.