Pasqual Juan

Els IV Jocs Florals d'Esplugues, 2007, van estar dedicats a Pasqual Juan i Lloret

Senyora Alcaldessa, senyor Regidor, senyora Vilardell, família del senyor Pasqual Juan, amigues i amics.

Un acte com el que ens convoca aquest vespre al Casal Robert Brillas és un d’aquells actes que ens insuflen vent a la vela, per dir-ho d’alguna manera. És una d’aquelles convocatòries que ens proporcionen unes dosis d’optimisme vital, de ganes de ser una mica millors i de fer les coses una mica més bé cada dia.

Com que els organitzadors de l’acte han tingut la gentilesa de convidar-me a prendre la paraula en aquest acte tindré el plaer i l’honor de compartir algunes reflexions amb tots vostès, i de subratllar alguns dels aspectes que em semblen més rellevants d’aquest acte.

En primer lloc, el fet mateix dels jocs florals. Jo crec que no cal estendre-s’hi més del compte pel que fa a la història o la simbologia d’aquesta institució tan antiga i al mateix temps tan renovada al nostre país.

Com segur que saben molt bé tots vostès, els jocs florals provenen d’una antiquíssima tradició que es remunta al temps dels trobadors, que té una significació sentimental simbòlica molt especial al nostre país, perquè els prohoms de la Renaixença al segle XIX els van prendre com un dels elements de més càrrega simbòlica en un moment de represa cultural i cívica. Més endavant també fins i tot això va tenir una plasmació política en tot aquell moviment de represa tan acusat conegut històricament com la Renaixença.

Posteriorment els jocs florals també van tenir una significació molt especial durant el temps de la dictura. A l’exili una sèrie de ciutats del món van acollir els Jocs Florals quan no podien celebrar-se amb plena normalitat a Barcelona a la manera com s’havia fet abans.

També en algunes localitats, en alguns àmbits, i amb certes dificultats, durant la dictadura i a dins del país es van celebrar jocs florals que van formar part d’aquell ventall de petites escletxes de cultura, de civilitat, de represa amb els elements més genuins de la història del país que anaven bastant cars, i que calia anar esgarrapant a poc a poc.

En el cas de la nostra ciutat, crec que hi ha també un valor que és una de les coses que volia remarcar avui, que és el valor de la continuïtat. Aquests són ja els quarts Jocs Florals d’Esplugues, i això vol dir que no celebrem només una bona iniciativa, una cosa que val la pena fer, sinó a més a més que estem repetint, que estem renovant una activitat. I aquest és un valor afegit i no precisament petit.
De vegades està molt bé i té molt de mèrit pensar, concebre, portar endavant una activitat però la capacitat de continuar-la fent, que allò no quedi en un fet esporàdic sinó que a través del temps es vagi repetint, és un valor important. I tant de bo, i així ho desitjo i estic segur que així ha de poder ser, que això vagi també endavant en el futur.

Els jocs florals també tenen una connotació com a certamen literari, i en definitiva poètic, de culte a la paraula, és dir que és donar protagonisme a la paraula. I en els temps que corren, que tenen les coses bones i les coses dolentes com han tingut totes les èpoques de la història, però certament en una societat sens dubte apressada, sens dubte competitiva, sens dubte sotmesa a una sèrie d’apel·lacions de vegades a la banalitat, a la violència, amb una competitivitat moltes vegades agressiva gairebé diria inhumana, saber crear espais de culte a la paraula, de donar protagonisme a la paraula ben pensada, ben estructurada per expressar sentiments, per expressar estats d’ànim, per expressar idees, em sembla que és una iniciativa especialment remarcable i que s’ha de valorar en gran mesura.

Bé, fins aquí aquests aspectes que volia remarcar pel que fa als jocs florals: l’aspecte simbòlic, el valor de la paraula i la continuïtat. I l’altre aspecte al qual dedicaré la segona part d’aquesta petita intervenció que m’han convidat a fer, que és l’aspecte substancial d’aquest acte d’avui, és la dedicatòria a la figura del senyor Pasqual Juan i Lloret.

Jo crec que si vostès agafen qualsevol societat que imaginin, un poble determinat, un barri determinat en una època determinada, i si ressegueixen la vida social, cultural, cívica d’aquella societat d’aquells anys i d’aquell lloc, sempre hi trobaran uns noms que es repeteixien. Uns noms que els trobaran a la festa major, en una campanya per recuperar una font, o per recuperar una capella, o en l’organització d’una festa literaria, o d’una exposició, o a la creacio d’un proposta cultural, com pot ser crear una coral o crear un grup literari, etc.

Sempre hi ha aquestes persones, una, dues, tres, que han fet de motor, que han galvanitzat. Després altres persones s’hi han afegit i les coses evidentment es fan per l’esforç, per la capacitat i per l’entusiasme de molta gent.

Però sempre hi ha aquestes persones, aquests noms, que els anem trobant si no a totes a la majoria d’activitats culturals, cíviqes, lúdiques que hi ha en aquella societat determinada.

Doncs bé, si agafen la segona meitat del segle vint i Esplugues de Llobregat , no hi ha dubte que un d’aquests noms de referència és el de Pasqual Juan i Lloret. Els seus mèrits, les seves nombroses activitats, han estat glossades a bastament, i alguns aspectes han estat apuntats pel senyor Regidor: artífex de la revista Vida d’Esplugues, persona interessada en totes les arts, escriptor, poeta, historiador, entès en música, en arts plastiques.

Però hi ha alguns aspectes que, si em permeten anar més a fons, també voldria remarcar de la figura i de la personalitat de Pasqual Juan. Aquí ja hi entra una mica més la meva visió personal, amb la dimensió de la coneixença propera.

Pasqual Juan, d’una banda jo el recordo com una persona, no només com això que he dit que era en totes les iniciatives interessants que es feien a Esplugues durant unes quantes decades, sinó que a més ho feia amb una discreció extraordinària.

Hi ha persones que quan fan alguna activitat positiva o ens fan alguna cosa que ens agrada, que en fa feliços a nivell individual o a nivell col·lectiu, hi ha alguna cosa en ells que ens dóna la sensació que ens estan fent un favor. Ho fan, ho agraim, però és com si d’alguna manera t’ho estessin cobrant. Segurament si vostès hi pensen trobaran alguns exemples d’això.

En Pasqual Juan era el contrari. Pasqual Juan tenia entre altres la virtud que et feia un favor i a sobre et donava la sensacio que t’estava agraint que li permetessis fer-te el favor. Això és un plus, una d’aquelles rares qualitats que molts voldríem tenir i que pocs tenen.

I un altre, lligada amb aquest tret del seu capteniment, de la seva manera d’anar pel món i de tractar les perones i d’abordar les coses que feia, era la capacitat d’escoltar, la capacitat d’empatitzar amb els altres. Perquè també hi ha una manera passiva d’escoltar, oi? hi pot haver persona que pot estar escoltant durant moltes hores però potser ens escolta com un sofà; simplement es tracta de callar, i tu pots anar parlant.

Pasqual Juan era una persona que tenia aquesta capacitat d’acceptació de l’altre. No només d’escoltar-lo sinó d’empatitzar, d’entendre el què li explicaves, i per això, segur que era per això, moltes vegades t’ajudava a retrobar aquella paraula, aquell consell, aquella reflexió....

En aquest context que estic explicant és important la relació que tenia jo amb ell. Jo vaig començar a conèixer en Pasqual quan jo era una persona molt jove i ell ja era un home de mitjana edat, per tant hi havia aquesta relació intergeneracional de persona que té més experiència, que sap més coses a tots els nivells cap a un altre més inexperta i que acaba de venir al món com qui diu, que era jo, molt jovenet.

Per tant aquesta dimensió d’aconsellar, d’agombolar, de trobar la paraula adequada, de saber escoltar, sempre a la vida és important que ens escoltin, però quan som adolescents quan som joves això té una importancia especial, o almenys ho vivim o ho valorem d’una manera especial.

Bé, aquestes són algunes de les pinzellades que jo recordo, naturalment en podria dir moltes més. Hi ha també un element concret, una dada que en el meu modest i subjectiu paisatge personal també té importància: el primer llibre que vaig publicar a l’any 1980, que en aquest cas era de poesia. Li vaig demanar de fer el pròleg i com que sempre estava a punt de col·laborar i fer el que podia per la gent va acceptar; i el meu primer llibre està prologat per Pasqual Juan i Lloret. Un llibre que vaig presentar a l’antiga biblioteca que estava a la plaça de la Sardana, d’això fa vint-i-set anys.

Bé, em sembla que aquests són els aspectes remarcables d’aquesta celebració i jo acabaria senzillament expressant fins a quin punt em sembla just que recordem la persona i l’obra de Pasqual Juan com en definitiva de totes aquelles persones que han passat per la vida com deia un professor meu: «donant llum». Jo crec que si haguéssim de resumir en poques paraules la figura, el perfil de Pasqual juan i lloret jo diria que es podria resumir així, que va ser una persona que va passar per la vida donant llum.
Res més. Moltes gràcies,

Transcripció del parlament de l’escriptor i poeta Miquel-Lluís Muntané com a presentació del IV Jocs Florals d’Esplugues en homenatge a Pasqual Juan, que tingué lloc el dia 19 d’abril de 2007 al Casal Robert Brillas.