2009

V edició dels Jocs Florals d'Esplugues, 2009, en homenatge a Joan Brillas i Vilà

Qui era: Joan Brillas i Vilà

Obres guardonades
Accèssits

"En el teu espai hi ha aquell paisatge de cotó fluix que omple el meu espai i el suavitza". Mario Mercier

Roses de tardor

Lema: «Amor: L'equilibri de la raó. L'harmonia dels sentiments»
Porto mil sentiments al fons del pit
que dormen arraulits al meu ombratge.
Entre els llençols finíssims de la nit
brollaran en silenci, amb nu llenguatge.
Sóc cor encès que neix de matinada,
tremolor d'emocions i de fal·lera.
Sóc bes ardent, intrèpida abraçada,
amor de vent i crit que no té espera.
Car he oblidat aquelles veus serenes
que eren un cant al seny i a la raó.
Ara vull sang ben roja dins les venes
que acoloreixi cada nova albor.
Estimar és un misteri, un íntim joc,
una llavor que arrela molt endins.
Capgira el fat, encercla com un foc,
i ens mena àvidament per nous camins.
Ens fa viure amb la dèria de l'infant
mentre el temps se'ns esmuny, impertorbable,
desvetllant un mar nou escumejant
i les fonts del plaer immesurable.
Ja ho veus... a la tardor floreixen roses!
Les hem collit i ens han cobert de vida,
les hem guardat amb zel dins les mans closes
i hem vist, junts, rebrotar una altra florida.
Quin goig sentir l'aroma i el caliu,
cada jorn, a la llar viva i encesa
que ens regala aixopluc, calor de niu
i un manyac devessall de placidesa.
Aquesta plenitud que ens mou el cor
com una onada dúctil que acarona,
és un convit intern que mai no mor
i amb fils de Ilibertat ens empresona.
L'amor, florit verger, sublim delícia,
de sobte ofrena roses de tardor
que ens deixen el perfum i la carícia,
amarant-nos de màgica tendror.
*********
Vull viure amb tu la pau i la follia
i deixar enrere el meu fràgil passat.
Ets la més bona i franca companyia.
Per aixó sóc feliç al teu costat.
I si em faltessis, no em fa por la mort!
Que jo no vull restar en aquesta vida,
patint el crit silent del teu record
i el plor sagnant de l'ànima ferida!
Imma Fuster i Tubella
Guardonada amb la Flor Natural

Les cireres

Lema: «Jordi de cal Pau»
Quin cistelló de cireres!
- Les acabo de collir,
són carnoses i molsudes.
- Quin esplet més exquisit.
- Semblen dolces com un sucre.
- És que el sol les ha colrat.
- Vols provar- les. Vinga, tria.
- Són vermelles com la sang.
Potser em pintaran la cara.
- Mira, prova- ho. Potser sí.
- Aquesta sembla que em crida.
- Es fruita de paradís,
que no enfarfega, ni embafa
i t'apaivaga la set.
No en pots menjar només una.
- S'entrelliguen al cistell.
- Es que han crescut en parella,
i s'enyoren d'allò més.
- Si es així, deixar-les vídues,
no seria gens prudent.
N'agafo una altra.
- T'agraden?
- Són una fruita excel·lent.
Te'n prenc unes arracades
per lluir- les pel carrer.
- No et calen penjolls, ni agulles,
que ets com rosa de jardí,
tens les galtes ben enceses
i els teus llavis són robins.
- Ho seran per les cireres...
- És la polpa que s'encén,
ferida per la mossada
del falcó d'aquestes dents,
que perlegen enciseres
i somriuen a gratcient,
en tastar la teva boca
per la joia del teu bes.
- T'enamoren els meus llavis?
- Són una bresca de mel
que m'atrau com les cireres
i enardeix la meva pell.
- Doncs, ja trigues a tastar-los.
- Ai amor, que em fas feliç!
- Abrusem les nostres vides,
amb el foc que portem dins.
Lleonard del Río i Campmajó
Accèssit a la Flor Natural

Fe

Lema: «Demà»
És caminar amb els ulls oberts
a frec del dubte que ens abriga,
per escrutar camins incerts
rere un ressó de veu amiga.
Jugar amb la llum del firmament
dins una fosca sempre clara,
restar fidel al compliment
d'alló que ens omple i ens amara.
És com jugar a fet i a amagar
alló que hom sap o endevina,
veure a través d'un vidre clar
amb el sedàs d'una teranyina.
Donar la mà, no com un cec,
sinó amb aire d'abraçada,
anar avançant amb assossec
i amb confiança il·limitada.
Saber llegir enmig del fum
tot el misteri que ens captiva
i espigolar feixos de llum
sense basarda inactiva.
De forma que no ens turmentem
fent d'equilibri a la balança
ni pel mal cap escantonem,
per poca fe, la confiança.
Debanar el fil del nostre jo
i depassar la ment confosa
per la feblesa i per la por ...
L'home no és qualsevol cosa!
Salvador Sunyer i Aimeric
Guardonat amb la Viola d'Or i Argent

Clam

Lema: «Resignació»
De Vós, Senyor, que sou l'amo de vida
a cada instant em sento més a prop.
el far de vostra llum ja a port em crida
més clara i assolible cada cop.
Les aigües no fa gaire esvalotades
són ja tota calma, llisquen suaus,
la barca del meu viure no endebades
sembla amb la mar haver-ne fet les paus.
Lluny resten les tempestes que arboraven
trons i llamps feréstecs de joventut,
les veles que potser massa s'inflaven
la ment, timó d'un cor esmaperdut.
Clam de coses certes, més tard incertes
petja segura que ja no ho era tant,
fites d'altura ja mai cobertes
camí endarrera quan creies avant.
L'amor, sender de roses que il·lumina
i el sol que fecunda l'humà jardí,
prudència extrema en evitar l'espina
que l'ànima sotja tarda i matí.
Treball i família, seny i fillada
les hores que volen, l’ahir i demà,
de sang i nissaga herència obligada
de gen que el domina i has d'acceptar.
Fracassos i dèries, dols i recances
idees perdudes, etern enrenou,
de pau sempre orfe, farcit d'esperances
de sempre esvaïdes ... mai n'aprens prou.
Resum del meu viure és aquest bagatge
potser que no us; plagui, a mi tampoc,
del bo i del dolent n'he estat sempre hostatge
no ser-ne lliure no m'ha dut enlloc.
Quan al destí etern faci arribada
davant Vós, oh Senyor! jo tremiré,
no em jutgeu amb sentència ja dictada
el meu prec, humil, acolliu-me'l bé.
Sigueu clement, oh Déu! sabeu de sobres
que el meu camí, Senyor, heu programat
si he mancat fent resultats molt pobres ...
podreu punir-me si així m'ho heu traçat?
Joan Sala i Pujol
Accèssit a la Viola d'or i argent

El masover

Tinc dos pins i un pam de gespa
al davant del meu casal,
el mar a un "tirat de pedra"
i el Canigó per capçal.
Tinc un test a la finestra
amb un gerani frugal,
unes mates de ginesta
i un ginebró per Nadal.
Quatre plançons d'olivera
lliures, rebels, radicals,
i un niuet de caderneres
i un gos mestís i lleial.
Un sol amor de per vida
i un flascó ple d'ideals.
Un poble de gent amiga,
una llengua, pocs cabals
i una ensenya molt antiga:
un drap d'or amb quatre pals.
Cada dia, marinada,
sentor de iode i de sal,
i un cop al mes, tramuntana,
perquè m'esbargeixi els mals.
Tinc les arrels enfonsades
fins a les deus avials
i les finestres badades
als aires més actuals...
I els que veniu de passada
em dieu pobre i rural?
No em canvio per vosaltres,
formigues de capital,
ni el mas per les cases altes
amb nínxols horitzontals
No envejo les vostres presses,
que aquí el temps és llarg i calm.
En tinc per jugar amb disfresses,
per pecar i per cantar salms.
No cobejo pas riqueses
ni menges de cardenal.
No vendré el meu temps a preses
ni els meus dies a jornals.
Em basta el prat i l'ombreta,
el bastó i el sac morral.
L'aigua de la font, ben neta,
i el porró aixecat ben alt...
per dir-vos: "a fer punyetes,
esclaus de la capital!"
Joan Constans i Aubert
Guardonat amb l'Englantina d'Or

Cadenes segades

Lema: «L'Argonauta»
Esclatants, mil milers
de flors, poncelles verges,
cobriran de colors
fins a l'horitzó el pla;
guarnits els cirerers
amb la fruita vermella,
allunyarem les pors
i collirem el blat.
Deixarem pel camí
les cadenes segades,
aixecarem el cap
per veure-hi lluny i clar,
arribarem al cim
sens brandar cap espasa,
enllaçarem les mans
i hissarem l'estendard.
Rossend Sellarés i Obradors
Accèssit a l'Englantina d'or

Enyorança d'infantesa

Esplugues vila estimada
que el temps t'ha anat canviant
tenies camps i espigues daurades
i vinyes amb ceps embrancats,
¿Què queden de les rialles
quan les falçs anaven segant?
¿I dels cants alegres
dels que anaven veremant?.
Ni una espiga a la vila
no hi ha cap camp plantat,
vam penjar les falçs
perquè no hi havia blat.
Els ceps arrancaren,
Això sí, hem fet una gran ciutat
formosos parcs i estadis
per menuts i gent gran.
D'esbarjo no en falta
tinc jardins al meu voltant,
però jo, vila estimada,
t'estimo, però t'enyoro com eres abans.
Jordi Salvat Pons

Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues

Indrets d'Esplugues

FRAGMENT I
El torrent d'en Ferrer
Estimada:
Avui he rebut missiva d'en Climent,
te'n recordes?
Feia un munt d'anys que no en sabia res d'ell
- tu tampoc -
Amb les seves dolces paraules
- com sempre -
m'ha recordat el temps que de joves
havíem viscut plegats per aquests indrets
d'Esplugues - el nostre poble.
Ell també l'enyora
fa quasi ben bé vint-i-cinc anys
que va haver de marxar perquè
volia emancipar-se
i aquí els pisos i les cases són molt cars.
Ara viu a Campdevànol
I diu que aquest estiu vindrà.
També diu que li agradaria resseguir
els camins que plegats fèiem de joves
i no m'he pogut estar
de dir-li que sí - que compti amb mi.
Però abans estimada
avui ens endinsarem
molt més enllà de camins planers;
Vull ensenyar-te els camins
on cercava petites baumes
quasi sempre orientades cap el nord.
Segur que no has pogut oblidar-te'n;
temps enrera ens havíem aixoplugat
del bell plugim que ens duia l'aire
i que ens refrescava la pell.
Al voltant del camp de futbol,
s'alçava majestuós el límit del barranc
per la seva paret hi serpentejava
un caminet estret
del qual tu tenies força por.
Jo t'agafava la mà
i tu tremolosa em deies
que no la deixés anar.
Com ho anava a fer, amada meya!
si tot fent-se fosc
tu eres la llum
d'aquella formosa primavera.
A peu del nostre penya-segat
enfilàvem creuant les nostres mans
el caminet de la riera
on tantes pilotes perdudes
els qui jugàvem al camp
no havíem aconseguit arreplegar.
Abans d'endinsar-nos al poble veí
i mentre ens aturàvem enmig de garrofers
una que altra besada ens esglaiava,
quan de nou la pluja ens feu costat.
A prop el carrer del Sucre
hi havia la cabana que en Climent
havia construït;
Tot i que estava damunt una figuera
i ens hagués fet resguard
nosaltres vam preferir ajeure'ns
enmig l'herba, envoltats de flors salvatges,
sota al bell mig d'aquell paraigua
que les fulles de l'arbre tan cofoi
els nostres cossos confortava.
Els trons et neguitejaven
els llamps t'apropaven al meu costat
la foscor poc a poc ens envoltava,
les hores passaven ... i va ser aleshores
quan de debò et vaig estimar
FRAGMENT II
Carrer Montserrat
Tot just a l'endemà
ens hem trobat de nou
al recargolat carrer de Montserrat.
Allà ens hem saludat, com sempre,
amb en Joan, el carboner,
sempre vestit de blau
i amb el seu caminar gansoner.
Avui el seu carretó
només duia llenya i carbó.
Sembla ser que ha deixat
les patates i el vi al rebost
del seu carrer.
Sí estimada, allà al carrer de l'Església
just a tocar de la Rajoleta;
recordes? EIs nostres pares
quan eren joves com nosaltres
s'hi deixaven la pell
per dur quatre rals a casa.
Neguitosos per saber que es feia
del seu carro i el seu cavall
hem enfilat carrer amunt
sense perdre detall deIs ametllers
que tot just florien
fins arribar a la plaça
tot evitant la presència del mossèn
per si de cas sortia de l'església.
Tot passant Can Cortada
ens hem aturat per veure els xiprers
i un xic més enllà, davant el convent,
hem vist com tarongejava el dia
damunt aquest cel tant petit
que cobreix Esplugues.
Sí amada meva, és llavors
quan vam saber que sempre
hem estat d'Esplugues;
quan veient un munt d'estornells
cercaven refugi al campanar
per tal de passar-hi la nit.
Allà al teulat del convent
els pardals niaven sota les teules
mentre nosaltres estàvem gelosos
d'una intimitat que personalment
no en podíem gaudir.
Malhumorats vam seguir el nostre camí
i en arribar al rebost d'en Joan
ens vam quedar bocabadats
de veure només la negror del carbó
- ni rastre del cavall.
M'hagués agradat que aquell matí
tu, que has vingut d'una ciutat
d'horitzó estret per aquí habitar-hi
haguessis trobat bons motius
per passejar-hi i que sabessis
que aquests existeixen ...
que són humils ...
i a voltes esquerps.
Estimat:
He llegit una i mil vegades la teva carta- poema
i m'ha deixat sense alè.
Ara el meu cor té una forta melangia
i no sé que dir ni que fer.
La devoció que tu em tens,
i tot el que m'expliques
nit a nit em gratifica
i el sentiment que tu dius tenir
és el mateix que em passa a mi.
I tant que me'n recordo d'en Climent
i també sé quan te l'estimaves i l'estimes.
Això m'omple de goig
i tanta amistat em gratifica.
Me'n recordo molt bé de tots aquells camins
que m'ensenyaves.
Encara avui els tinc ben presents
sobretot quan entràvem dins les baumes
i no fèiem cas de la força del vent.
No saps encara prou bé
la por que jo passava
quan serpentejant per aquell barranc
a tu jo m'abraçava.
Tu em parlaves amorosament,
i això al meu cor el confortava
i quan m'agafaves la mà
vàlguem Déu! Quant m'agradava!
No t'ho havia dit mai
però dins de mi desitjava
que aquell camí estret
t'obligués a donar-me una abraçada.
M'has ensenyat a estimar la teva ciutat
i en ella vull habitar-hi
no vull pas que el meu deure
hi sigui a un altre indret
ja que d'on vinc
quasi bé no me'n recordo
i no em fa calor ni fred.
Només vull compartir aquí,
amb tu, el meu armari.
Joan Verdaguer i Andrés
Accèssit al Premi Ciutat d'Esplugues

Los años

Los años de tu vida que me has dado
aletean en cielos del ayer;
conservan el calor de lo pasado
y el vívido latido de tu ser.
No temo a la orilla opuesta, fugaz
donde mis padres recitan sus versos
rendidos a la lluvia contumaz
en cenizas efímeras dispersos.
Mas, sombrío, el futuro me amenaza
con insomnios en sábana sin ti,
con vacío mantel que me rechaza,
respirando en la vida porque sí.
cepto mi futuro de cenizas,
soportable nirvana sin dolor;
mas no sueño de arenas movedizas
sin tu genio, tu risa, tu rubor.
Los años de tu amor que me ofreciste,
quemados en los hierros del hogar,
suspiran con nosotros y subsiste
el fuego que los hizo crepitar.
Declinan los otoños derrotados
que sentimos los dos al alimón,
y gritan recuerdos alborotados
su clamor silencioso de pasión.
Luchamos contra todo y contra todos,
vencimos al dolor y a la maldad,
cerniste tu bondad los lodos,
sobre el cieno tu firme lealtad.
El mundo es tú y la niebla deleznable,
la vida es tú y la penumbra falaz;
cerremos nuestra puerta invulnerable;
y bebamos a sorbos nuestra paz.
Miguel Carrasco Ferrer
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana

Lágrimas de savia

He de darte cuanto quieras:
lo que me pidas, mujer.
Que por tí vine en tener
más que la vida me diera.
y he de lograrte otra vez
cual fuíste de mi al comienzo.
Solo estoy, solo si venzo,
y en mi derrota hoy me ves.
He de darte cuanto soy,
cuanto te fui y cuanto he sido;
Tú en darme fuíste mujer
allanando mis caminos;
Y aplacándome exigencias,
volcando en mí tu existencia,
fuiste espiral del Destino.
Te he de buscar en mis sueños;
te buscaré entre las hojas
que diste a mi libro eterno.
y he de hallarte en esa estrella
que vive en mí cuando duermo.
He de darte, no la vida,
que eso en ti y en mi es recuerdo.
Yo he de hallarte en esos mundos
que son y serán tormento
si en el tiempo que Dios quiera
no puedo clamar: "te siento".
Somos dos sombras que pasan
llenas de luz por los cielos;
y en ser deudor me complazco
dejando en la tierra, quedos,
dos cuerpos vivos de amantes
en busca de dos luceros.
Josep M. J.L. Giménez Ramos
Accèssit a la millor poesia en llengua castellana

Maileen Hill

«Neither the angels above nor the demons below...».
It's a dark, cold, winter night,
alone home, colder I feel.
Blowing fast, the wind outside
reminds me of Maileen Hill
which I have never forgotten
and, God knows, I never will.
It was him, my friend and brother,
known by everyone as Bill.
We would stare the world together
on the top of Maileen Hill.
Nobody could separate us,
Not even when we were ill.
Hear this noise! The windy darkness ...
Is this black shadow for real?
Jolly Lord, Holly's came back
bringing me my supper meal.
I have always, always loved her
since we met on Maileen Hill.
I was walking home in sunshine,
coming back from Maileen Hill,
when I saw the new priest's daughter
as she walked down the mill.
There she was, gorgeous young angel!
I felt love, which I still feel.
Then it came a week of madness,
time was fast against my will.
I tried to seduce my Holly
taking her to Maileen Hill.
Till what I feared came to happen;
I saw her alone with Bill.
We became thieves in sweet clothes,
for it was love what we'd steal.
We decided to let her choose
between us on Maiden Hill.
But one day I was the chosen,
and another it was Bill.
We both love this lovely creature,
But we're friends and always will.
With this words me and Bill cut
our secret, sacred deal.
None of us had to be Holly's,
no one, neither me nor Bill.
The noise! I've heard it again.
Someone's here, in this room still.
No, I'm wrong, it cannot be,
what I have heard is not real.
The wind still bring me back memories
from the past, from Maileen Hill.
I knew I would be betrayed!
And Holly would marry Bill!
Lovely Holly, mine and jolly,
for her love l'd even kill.
So I brought my friend and brother
one last time to Maileen Hill.
On the ground we used to play,
dig and there you will find Bill.
Where we used to be so happy,
Playing up on Maileen Hill.
Where we stared the world together,
on the top of Maileen Hill.
There it is, the sound, the noise!,
Now I know it is for real,
sounds like Come, you friend, you brother,
it can't be no one but Bill.
For we said we'd stay together,
and forever ever will.
Here the wind comes, through the window,
while I'm writing my last will.
And my Holly, my sweet Holly
finds me etemally still.
'Cause my soul will lie forever
in the tomb of Maileen Hill.
Helena Sales Masnou
Premi a la millor poesia en llengua anglesa

Simply to have stopped

«Blue».
Blue. And inside that blue a feeling
of grey, a taste of dark brown,
a stone wall.
Stone hearts
after a life of waiting
for the new voice.
Then, you open your mind
and see the first word
coming only
after the last.
Because what has happened
endlessly
happens again.
And, as if the sun had opened
his eyes in your mouth,
you feel that home, then,
is no more home,
but the distance between light
and sorrow.
Just close your eyes,
and inside the regard of that bird
who flies by your side,
you will see yourself
leaving yourself behind.
Maria Montalbà Bori Sellés
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)