2011

VI edició dels Jocs Florals d'Esplugues, en homenatge a la ceramista Angelina Alós Tormo.

Qui era: Angelina Alós

Obres guardonades
Accèssits
Galeria fotogràfica

Publicacions

Benvinguda a la meva vida!

Cantant l'amor
Un laberint sense sortida,
un gran silenci, quasi de mort,
un camí de boires, sense cap flor,
poques forces per seguir la lluita.
Unes esperances marcides,
com flors d'un jardí en el desert,
uns fets sense lloc ni temps,
ni dolçor, ni amor, ni fantasia.
I llavors vas arribar tu
i m'ho vas canviar tot en un dia.
On era fosc, hi vas posar llum.
Benvinguda a la meva vida!
Els carrers solitaris,
malgrat la gent que hi camina.
Tot un llistat de males notícies
a les capçaleres dels diaris.
L'habitació cada cop més buida.
o, potser, massa plena d'absències,
l'angoixa destil·lant la seva essència.
una voluntat en fallida.
I llavors vas venir tu
i ho vas omplir tot d'alegria
amb la teva bellesa i joventut.
Benvinguda a la meva vida!
Els matins, la moral de vidre,
les jornades, soledat i treball,
les tardes, treball i soledat
i un temps que no tancava la ferida.
Els capvespres pintats de melangia,
les nits, un seguit de malsons,
un present perdut en els records,
així eren els meus dies.
I llavors tu, gràcies,
vas venir a fer-me companyia,
vessant per a mi la teva màgia,
benvinguda a la meva vida!
Rossend Picó i Torres
Guardonat amb la Flor Natural

Quan fugin els records

«Mar de melangies»
Quan les meves poesies
surin sobre un mar de melangies,
quan l’alè dels meus sospirs
es confongui amb l’oratge de la tarda,
quan l’abeurador de xiuxiueigs
calmi la meva set,
quan un estel
segelli els meus llavis,
quan una rosa
perfumi el meu cos,
quan el cant de l’oreneta
m’atrapi en el seu so,
quan fugin els records
a llocs que no recordi,
llavors, tan sols llavors,
s’avivarà en mi
aquell desig persistent
de viure eternament
dins un món desdibuixat
de farisaiques conviccions.
Sense prèvies reflexions
ni anàlisi de mots,
llençaré paraules al vent
com quan era adolescent.
Lliure de paranys,
esdevindré més dona que mai
en mig d’un ritual de llum
que bressarà un temps que fuig.
Somnis i neguits,
tot s’alentirà
fins i tot el càlid esquitx
dels records perduts.
M. Assumpció Cornadó Lladó
Accèssit a la Flor Natural

«En la pregonesa de les vostres esperances i desitjos hi ha el vostre coneixement silenciós del més enllà»
Khalil Gibran

El frec de la dolçor

«I al teu redós, la vida continua...»
Des del pou de l'absència penso en tu,
en tu, mare, que em vas donar la vida.
Te'n vas anar deixant-me el cor dejú
i en el silenci, cada jorn et crida.
Pero no amb desesper, sinó amb tendresa,
car he après amb la teva malaltia
a superar els paranys amb maduresa
i a renéixer en el bleix del dia a dia.
Quin rostre tan bonic tenies, mare,
quan vaig besar-te en el darrer moment.
Talment com si dormissis et veig ara
que ha passat la tristesa més punyent.
Aquella convivència amb el dolor
m'ha deixat una empremta que perdura
i que viu al meu jo amb serenor
perque ens va unir com mai, sense fissura.
Vam conèixer el camí del sofriment:
les mans juntes, el cor sempre expectant,
i amb els llavis fermats, el pensament
ens recorria amb feredat sagnant.
Em deies —sort en tinc del teu caliu—
si el mall de la feblesa et colpejava.
Jo et premia les mans i, amb hàlit viu,
et somreia mentre el meu cor plorava.
No li tenies gens de por a la mort.
Sempre havies cercat el seu misteri,
i no en la fosquedat de la dissort
sinó en la llm ingent d'un vol eteri.
I si em veies els ulls espurnejants,
la teva dèbil mà m'acaronava
amb tebiesa, com es fa als infants,
i la força perduda em retornava.
— Les teves mans, un delicat llenguatge,
el teu esguard, el goig més complaent
que he conservat amb cura al meu bagatge
com un llegat de bategar silent.—
Et vas anar marcint com una rosa
que a dins d'un got llangueix fins a morir.
Plena d'amor i no volent fer nosa,
amb subtilesa em vas ajudar a mi.
Hagués volgut poder-te retornar
els afalacs i les tendrors callades,
més el temps se'ns escapa de la mà
i sols ofrena enyorances gebrades.
Però guardo l'oreig del teu besllum
que embolcalla l'amor que m'has deixat:
un gresol de la teva immensa llum
que ni el bes de la mort t'ha arrabassat.
I les meves emocions captives
d'un temps de boira i fred que s'ha extingit,
brollen de nou i les pressento vives
car m'envolta gran calma d'esperit.
——————————
Del teu conreu em queda, en pur esclat,
pau interna i el frec de la dolçor.
Colliré el fruit madur d'aquest sembrat
a l'empar del teu càlid horitzó!
Imma Fuster i Tubella
Guardonada amb la Viola d'Or i Argent

Oració de l'agnòstic

«Principi d'indeterminació»
Doneu-nos, Senyor, insondables dubtes,
poca felicitat, preclara ment,
i a les vores del viarany abrupte
algunes violetes d’ornament.
I no ens doneu cap fe, ni cap certesa,
i no ens veneu miracles ni productes
que són del fanatisme la disfressa.
Deixeu-nos amb l’interrogant voluble!
Si sou darrere els núvols de ponent
no deixeu que el profeta se us acosti.
Feu que el sol l’enlluerni. Simplement!
Doneu-li tots els versos de l’acròstic
desordenats pel llenç del firmament.
Salvaguardeu la bondat de l’agnòstic!
Joan Constans i Aubert
Accèssit a la Viola d'Or i Argent

La meva terra té cos de donzella

Rubrica
La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
De deessa d’espigues. De cançó de boira de veus amigues.
De lluny estant, enyorada, multiplica l’absència i perdura
d’atzur i llàgrimes.
La meva terra està feta La meva terra està feta d’esperança. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu. De pàtria vivent, que sent, que plora, que crida,
que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
...i que dorm i calla....
La meva terra està feta La meva terra està feta de dracs i de gegants. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De castellers humans.
De mare òrfena d’abraçades! D’ametllers florits i d’oliveres.
I a cada albada, ahir vençuda, la terra meva reneix d’entre les cendres
... i és rondalla i és esclat de foc....
La meva terra està feta La meva terra està feta de barques de mar. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. De fresques pinedes,
de brollits i de silencis. De llençols i de proclames.
De roderes arrelades, buscant la primavera, sense pressa.
La meva terra està feta d’aigua clara.
La meva terra està feta La meva terra està feta de fresques pinedes. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. I de vegades, incongruent
i un xic covarda, la meva terra, com jo i com qualsevol de nosaltres,
defuig de la sendera, s’amaga, i canvia el pa per monedes argentades,
..... i és humana.....
La meva terra està feta La meva terra està feta de versos dispersos. De ginesta en flor
i de roselles vermelles.
La meva terra té cos de donzella. D’estelada pintada de mar
i de neu, que es lamenta, que respira, que s’ofega i que canta!
De deessa d’espigues. La meva terra està feta d’aigua clara,
d’atzur i de llàgrimes.
Toni Arencón i Arias
Guardonat amb l'Englantina d'Or

Englantina

«Roselles i ginesta»
No m'estimo altra parla, ni altre poble
que el que la meva mare em va ensenyar;
no conec altra gent tan ferma i noble
com els que em varen péixer i estimar.
I una terra galana i generosa,
on el sol daura feixes i conreus,
que han treballat amb mà porfidiosa
els pagesos, que en són els sens hereus.
Una terra bonica i encisera
que ho té tot: valls i rius, muntanya i mar.
Un poble ferm, que té com a senyera,
1'amor patri que alena en cada llar.
Jo vaig néixer en el sí d'aquesta terra
cisellada en 1'esforç i en el treball,
amb el tremp i el valor del que s'aferra
a no cedir ni amb foc, ni a cops de mall.
A plantar cara al jou i a la vilesa,
a l'odi persistent de 1'opressor,
a lluitar amb dents si cal —braó i fermesa—
i alliberar el país i dir que no!
Que no volem cap ombra protectora
que ens digui que hem de fer i que no hem de fer;
que som prou grans, i que ningú de fora
ens ha d'ensenyar res. Que ja està bé
de tanta inadmissible faramalla!
Cal preservar la nostra identitat,
que n'estem tips que ens diguin: paga i calla.
És l'hora de la nostra llibertat.
Volem omplir de llum i d'esperança,
el futur que tenim tan a tocar;
amb afany, passió i confiança,
amb la joia d'atènyer un nou demà
refulgent i puixant, amb la bandera
del seny i del treball engrescador;
i créixer tots plegats, sens marxa enrere,
amb el zel abrandat d'il·lusió.
Sí, lluitarem si cal altra vegada
per defensar drets, lleis i benifets
i ho farem amb pruïja apassionada
per 1'avenir dels nostres fills i néts.
I aixecarem enlaire la senyera
per damunt de pics, cimes i espadats,
i al caliu d'una pàtria primicera
fruirem redimits i alliberats.
Lleonard del Rio i Campmajó
Accèssit a l'Englantina d'Or

Montserrat

En Esplugues, una calle
empedrada de fragancias,
dónde anduve descubriendo
unos ojos, unos besos.
Las campanas de la iglesia
en un extremo del cielo,
las caricias y los sueños
se escaparon de mis dedos.
Montserrat era esa calle
dónde tuve una morada,
dónde vi nacer la flor
que en mi boca, navegaba.
Y eran nuestros corazones
que inundaban la existencia,
bombeando emociones
el amor, fué nuestra esencia.
A jazmín soñé en las tardes,
a nostalgia aquel recuerdo
y mirando hacia atrás
me pregunto, si fué cierto.
Ángel Nieto García
Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues

Lloança a Esplugues

Esplugues, vila d'obertura,
lloc d'emplaçament encertat,
ta peculiar i alçada planura,
n'és balcó del Baix Llobregat.
Al vessant sud de Collserola,
la mirada llunyana, al mar,
limitant amb Barcelona,
més ben ubicada, no hi pots estar.
També ets vila d'harmonia,
que els teus fills, t'hi van atorgar,
dels teus residents de bonhomia,
d'ara i d'abans, orgullosa n'has de estar.
Ta modemitat comprovar,
és plenament emocionant,
la teva expansió, singular,
en ciutat t'ha transformat.
La teva força associativa,
a la comarca és anomenada,
tan plural, diversa i activa,
que de tots, ets admirada.
Esplugues, vers el futur..., endavant,
amb fermesa i humilitat..., prosperant,
que els teus fills, amb il·lusio i de bon grat,
per el teu camí, t'acompanyaran.
Josep Izquierdo i Ruiz
Accèssit al Premi Ciutat d'Esplugues

El ángel que me salva

«Piel de ángel»
El ángel que me salva está en tu piel,
un mapa que mis ojos leen fiel-
mente, un poema escrito invertebrado.
Y ese infiemo, esa llama que no cesa,
el volcán de tu boca, cuando besa,
es el fuego donde ardo enamorado.
Con mis garras ancladas en mi sueño
—que en esta epifanía es más que empeño—,
de este amor. suspendido y a destiempo,
cosecho resultados de abordajes
entre desmadejados engranajes
de memoria oxidada por el tiempo.
Hice muda la fuerza de los gritos,
hice callar los miedos ya proscritos
hasta el punto de unir, expresamente,
sentimientos con todos los misterios.
hipérboles. lenguajes y criterios,
donde puedas mirarme transparente.
Como el agua en tus rnanos, como fuente
de todo lo demás que soy carente,
se me llena la boca y tengo sed.
A tu espalda mi suerte toca techo,
si te vuelves verás como, de hecho,
mi sombra se descuelga en la pared.
Lo que no pude. ahora ya no puedo.
Lo que no tuve, ahora es un enredo,
sin embargo, te quiero sin más luz
que mi sombra —fundida con la tuya—.
y tengo esa alegría, ese aleluya
de verte por encima de mi cruz.
Josep Pejó i Vernis
Premi a la millor composició poètica en llengua castellana

El mejor poema

Para mí el mejor poema
es el que sueño dormido,
cuando la imaginación
vuela a su libre albedrío.
El que enciende la chispa
del verso sonoro e ínclito
y se abre paso entre brumas
de un misterio no prescrito.
El que extraigo del recuerdo
para caer en el olvido,
atravesando memoria,
recoveco y pasadizo.
El que se encuentra lejos,
al final del laberinto,
donde el Minotauro espera
cortar por siempre el ovillo.
El que resuena en la bóveda
de los poetas proscritos,
donde el profundo silencio
estalla en mil bramidos;
donde las olas del mar
hacen espumosos rizos;
donde comienza el desierto
y se bifurca el camino;
donde el hogar amigable
expulsa al prosaico frío…
Para mí el mejor poema
es el que no ha surgido;
el que nunca escribiré,
el que jamás he escrito.
Oscar Sánchez García
Accèssit a la millor composició poètica en llengua castellana

Infinite youth

«Those who are wise and brave will stay young»
My memory's striving to gain a stretch,
leaving out sour dust that could blur my joy.
The most treasured guardian firm steps must fetch;
From the rough path, no regrets to deploy.
Slowly my tired senses have turned sharper,
they're gods of my ultimate affections.
My honest feelings have become deeper,
skilled pilots of my crucial decisions.
My body's an open cage that expires,
though I hear his complaints shouting louder,
I shall yield to the charms of my desires,
my clear endless dreams never were stronger.
Always should courage my true captain be,
infinite youth my longed reward at sea.
Laura Muñóz Pagán
Premi a la millor composició poètica en llengua anglesa

«'Beauty is truth, truth beauty,' —that is all ye know on earth, and all ye need to know.»
John Keats

Noiseless words

«Realities»
I know you're tired,
your shining eyes cannot hide
any human secret. But,
this secret is not only yours.
It's not yours because I know it.
When the night comes,
just when the courage is sleeping,
I think I hear your heart shouting.
Then, I decode your back
as a simple way to deny me;
your cold skin as the squeezed
pulp of our love; your sighs
as my definite need to run away.
And that's what I'll to do.
I'll escape. I'll go further than the sea,
at the other side of the ocean.
I'll fall down in an unknown desert
or in a high mountain, next to some tree.
I'll cowardly run away. secretly
and without letting you wake up
—I don't want you to waste your courage—.
I'll escape and forget this country
and this anguished present.
I'll escape in order to forget
about me and to sink my life in myself.
Maybe, if I'm lucky, I'll get you
not to think about me anymore.
Then, you'll be able to live calmly.
as you've always desired.
Then, you'll be able to buy the flat,
next to the large Avenue,
that you've always dreamt about.
Then, you'll be able to buy
that orange dog, the one you look
every time we cross the pet shop.
Thus, if I run away,
I'll let you get to sleep peacefully.
and your dreams will come softly.
You won't need to sigh anymore.
there won't be freedom to desire.
Thus, if I run away,
I hope you may recoup your teenager
dreams; you should try to paint,
or try to write some song using the guitar
you've got in some forgotten wardrobe.
I promise you I'll escape,
that I'll get into exile from your love.
Also, I promise I'll learn from my solitude:
I'll write easy reading poems.
Then,
being lost somewhere, I'll let my imagination
fly to the other side of the world.
I'll dream that I work in the publishing house
placed in the Major street; that my hair
has grown again —as blond as the young twilight—
But. essentially, I promise I'll dream
that one day, while walking, we suddenly crash
and that you don't remember me
—'cos you've got me so forgotten—.
Then, I'll be able to restart a new life
by your side, living with you
in the flat next to the large Avenue
and taking care of the orange dog.
I'll get into exile just to imagine you
willi me. This is my silent secret.
David Soler Ortinez
Accèssit a la millor composició poètica en llengua anglesa
Subscriure's a: Missatges (Atom)